martes, 29 de noviembre de 2011

Opeth + Pain of Salvation a Barcelona Sala Apolo 22-11-2011


OPETH + PAIN OF SALVATION
Lloc Apolo (Barcelona) Data 22-11-11 Públic 900



Setlist Pain of
Salvation:

-Softly She Cries
-Ashes
-Conditioned
-1979
-To the Shoreline
-Diffidentia
-Linoleum
-No Way



Setlist Opeth:

-The Devil's Orchard
-I Feel the Dark
-Face of Melinda
-Porcelain Heart
-Nepenthe
-The Throat of Winter
-Credence
-Closure
-Slither
-A Fair Judgement
-Hex Omega
-Folklore



Doble cartell de luxe a una sala Apolo plena, en una vetllada consagrada
a la posada al dia del rock progressiu clàssic d’uns renovats Opeth i els també
rehabilitats Pain of Salvation.

Els ahir teloners van
posar tota la carn a la graella amb un show esforçat, tot i que el teclista i
el segon guitarrista abandonaran la formació al finalitzar la gira. El seu actual
rock retro amb múltiples influències, on va quedar palès que l’èpica i la grandiloqüència
sempre en serà una part integrant, va deixar força satisfets els assistents.
Donat el poc temps de què disposaven, bàsicament van repassar peces del seu treball
d’enguany, “Road Salt Two” i algun escàs record per a alguna peça clàsica.

Amb puntualitat van
irrompre els caps de cartell a l’escenari. Uns Opeth diferents com ja sabíem, amb
un Mikael Åkerfeldt pletòric a la veu i més bromista i xerraire que mai, que de
fet només conserven dos membres des de dos àlbums enrere, Martin Méndez i el
propi Åkerfeldt.

El repertori ara és
perfectament qualificable de rock progressiu sense més matisos. Res de death
metal, res de veus guturals, en una banda amb intencions renovades que al cap i
a la fi segueix sent Opeth en essència, cosa que el públic assistent tenia molt
clara des d’un inici. Bona part dels temes de “Heritage” van desfilar
còmodament per la sala amb bona part del públic corejant algunes estrofes com
si es tractessin de clàssics de fa deu anys. De luxe van sonar peces com ara
“The Devil’s Orchard”, “I Feel the Dark”, “Nepenthe” “Slither” o “Folklore”, engrandits
per la força del directe.

Cal ressaltar l’elecció
del nou teclista Joakim Svalverg, més detallista i sutil que Per Wiberg, sens
dubte pensant en aquest nou so més ric en matisos i atmosferes que promet
marcar el futur de la carrera dels suecs. Així com un Martin Axenrot també amb
més possibilitats d’aportar creativitat en aquest estil que en Martin López. El
seu repertori va incloure fins i tot un sol de bateria que, tot sigui dit,
potser no calia.

Sense deixar de banda
l’al·licient afegit, gràcies a aquesta transformació a sons més amables, de
poder gaudir de temes d’anteriors àlbums que fins ara havien quedat fora en les
anteriors visites. Tret de “Face of Melinda” i més dubtosament “A Fair
Judgement”, la resta de peces no eren fins ara gens habituals als repertoris
dels suecs. Temes del nivell de “Porcelain Heart”, “Credence” o “Hex Omega”,
més adaptables al nou repertori (amb set acústic inclòs), es feien necessaris a
l’hora de posar una nota discordant a les poc habituals rotacions de clàssics
en anteriors concerts.

A l’hora de la veritat, la
de valorar aquest nou directe d’Opeth, res ha canviat. Fins i tot podem afirmar
que hem pogut gaudir d’un dels millors concerts que han ofert els suecs a
Barcelona.

Ferran Lizana

8,5/10


















lunes, 21 de noviembre de 2011

Opeth en Madrid Sala Heineken 19/11/2011



Hola

Bueno voy a ser breve ya que no tengo demasiado tiempo:

Para los que mañana asistáis al concierto de Opeth+Pos en Bcn, vais a flipar o
por lo menos os agradará esta gira, la cual es "distinta" y no menos Opethiana
desde mi punto de vista.

POS tocaron poquito tiempo, 30 min solamente, "Ashes" el único tema clásico y el
resto todo de Road Salt II. Gildenlow un frontman muy bueno y con unas
capacidades vocales que pocos pueden presumir. En general bien aunque en su caso
algo de equilibrio con temas antiguo no le hubiese sentando nada mal.

OPETH hicieron su gira como la vienen haciendo hasta el momento, temas de
"Heritage" intercalados con aquellos de "No Growling", que seguro a muchos fans
del principio aburriría (sobretodo el set acústico, que yo agradecí porque no
pudo faltar ese temazo llamado 'Thorath of the Winter', dándome cuenta de la
influencia de Comus y el solo de Akkenson que podría firmar el mismísimo Di
Meola). El sonido perfecto, la sala una puta mierda pero sonaron tan bien, que
me hizo recordar a aquello que decía Steven Wilson hace poco en una entrevista y
es que "con un buen técnico las cosas pueden salir mejor de lo esperado". Los
momentos álgidos para 'Face of Melinda', que sonó de fabula con un Akerfeldt en
estado de gracia vocalmente (en realidad en todo el concierto, ya veréis
mañana...), 'Nepenthe', que es de las que gana en directo del último álbum,
'Closure' (con la parte arábiga coreada y que tomó nuevos elementos sonoros a
cargo de Joamkin, el nuevo teclita, dándole al mini-moog), 'A Fair Judgement',
que hace pagar tu entrada al concierto, sobretodo por el final que lo hicieron
mas Doom si cabe que el original, 'Hex Omega' portentosa y 'Folklore', donde hay
momentos de buen lucimiento, folkie, prog y algo de PT diría yo. Akerfeldt
cachondo pero más contenido que la otra vez, habló algo en castellano y no pudo
evitar dedicar temas a sus padres que estaban en primera fila o comentar
anectodas como que se sentaba en el set acústico "nos hacemos mayores" dijo. Lo
menos intersante 'Porcelain Heart', salvo el solo de batería de Axenrot (me lo
encontré con el teclista tomando café en pleno Sol y nos hicimos fotos mi chica
y yo con ellos). Por lo demás, un cabreo por la mala organización y la cara dura
de los promotores de vender mas entradas de las que la sala tenía, eso
desencadenó alguna que otra reclamación y momento chungo por todos los
asistentes que nos encontramos como sardinas en latas. Aún con eso mereció la
pena al poder encontar un buen sitio entre el primer escalón de la escalera a la
zona de gradas.

P.D: en la salida tras cenar y tomarnos unas cervezas nos encontramos que llovía
a chuzos y pudimos mi chica y yo saludar a Gildenlow, con foto de recuerdo de
ella.

salu2
Antonio

miércoles, 16 de noviembre de 2011

Priscilla Hernández - The Underliving (2011)

Como una de las primeras personas que ha tenido la ocasión de escuchar este nuevo CD de Priscilla Hernández, me gustaría tener la ocasión de compartir mis impresiones sobre este disco.


Antes de empezar quisiera hacer una advertencia: mi opinión no puede ser del todo objetiva. Tengo la suerte de conocer a la autora personalmente desde hace tres años, o sea, prácticamente coincidiendo con la época en la que la parte principal del disco se compuso. Vaya, que se puede decir que he visto cómo ha ido tomando forma, casi desde el principio. Después de más de veinticinco años de escuchar mucha música, de tener una colección de discos que cualquier persona sensata calificaría de absurda, y de haber escrito más de una reseña de discos y conciertos por ahí, nunca me había visto en la situación de tener que comentar una obra que siento casi como si fuera mía, todo lo mío que puede ser algo en lo que no he intervenido directamente; no, yo no salgo en el disco (salvo en los
créditos, como donante), ni he tomado parte para nada en la composición, interpretación, grabación ni diseño. Pero he estado allí y Pris es una amiga.

Lo que no quita que a uno no le gustaría ponerse en evidencia ante el mundo emitiendo un juicio inmerecidamente favorable simplemente por una cuestión de amistad. Es algo que también tengo presente.


Dejando todo esto claro, ahora puedo decir: The Underliving es un gran disco, una obra que supera claramente a su antecesor Ancient Shadows (que ya había dejado el listón muy alto). Y lo supera porque aquí las ideas musicales se
desarrollan mucho más, la música "respira" más, fluye mejor. Ancient Shadows es un disco más de impactos, una colección de temas más breves, un disco más condicionado por un formato de canción más estándar. The Underliving no, aquí las ideas se desarrollan cuando es necesario. Te llevas sorpresas.

Lo supera también por el mayor despliegue instrumental. En un mundo en que la solución que adoptan la mayoría de los creadores es optar por instrumentos virtuales, por sencillez y economía, Priscilla toma el camino opuesto y llena su estudio de dulcimeres, kanteles, youhikkos, arpas, flautas... de verdad. Lo que tiene enorme mérito en una artista independiente con limitados medios materiales.


Y luego está su propio desarrollo. Ancient Shadows fue en cierto sentido la obra de una niña, desarrollada muy en base a su talento innato. Esa niña era (y es) una esponja que absorbe sin parar montones de influencias y las recicla
adaptándolas a su propio lenguaje. The Underliving es la obra de una mujer que ha leído, que ha escuchado, que ha vivido, y eso se nota. Esto hace que sea, en un primer momento, una obra mucho más compleja; no es difícil de escuchar, pero sí es un disco para ir asimilando, descubriendo, a lo largo de sucesivas escuchas. Como colección de canciones, Ancient Shadows era más directo; pero no tiene el recorrido de The Underliving.


No voy a entretenerme en el apartado de la presentación del disco: baste decir que estamos ante uno de los CD mejor presentados de todos los tiempos (ediciones limitadas aparte, hoy por hoy sólo hay una edición física de The Underliving y es a los CD lo que el Pentateuch of the Cosmogony de David Greenslade y Patrick Woodruffe fue al vinilo; salvando las distancias, una animalada). Vale realmente la pena prescindir de la descarga digital y pagar un poco más por tener esta joya, no sólo para los oídos, también para la vista.

El grueso del material de The Underliving, el núcleo del concepto, fue compuesto hacia 2007-2008. Hay un par de temas bastante anteriores, que no obstante encajan perfectamente en el conjunto, y también hay una serie de temas mucho más recientes, que de alguna manera redondean la estructura del disco y le dan cierto carácter conceptual no sólo en el fondo sino también en la forma.

Porque puede haber sido un disco con un proceso de gestación muy largo, pero el resultado lo disimula y sería difícil darse cuenta de ésto sin leer el exhaustivo libreto. Y sin más preámbulo paso a desgranar tema a tema este
disco:


"In the mist" es la perfecta introducción al mundo de The Underliving. Al cabo de un minuto ya te sientes transportado allí y embarcado en lo que parece un tenebroso viaje. Una de las últimas piezas compuestas, es a la vez una especie
de mini obertura en la que se van esbozando algunas de las ideas del disco.

"The Underliving" es la pieza que da título al disco y la que plantea el concepto central. Una de las piezas más rítmicas de su autora, introducida por un ritmo de tambores marciales en la que las cuerdas y la guitarra forman uno de
los arreglos más elaborados del disco. A su vez la voz nos evoca en algunos momentos una sensualidad inaudita en Ancient Shadows.


"Feel the Thrill" empieza con un sonido más próximo a su primer disco pero enseguida el arpa y la voz nos recuerdan que aquí ha habido una larga evolución... It's a long, long way... realmente.


"Through the Long Way" es otra de las piezas centrales del disco. Aquí destaca la textura casi minimalista del piano, en una notable interpretación de Héctor Corcín. El encaje del piano en la estructura rítmica general está muy conseguido
y me trae ecos del primer Oldfield.


Depués de esta pieza, la mucho más atmosférica "Don't be sad"... aquí mandan las cuerdas y la voz suena más etérea que nunca. Las campanas contribuyen a incrementar la sensación fantasmal del tema.


"In my mind's eye" es el tema que se acercaría más al sonido de Loreena McKennitt, con esos desarrollos de aire céltico y una de las piezas más maduras del disco.


Llegamos a "Off the lane", el single. Como single conserva el peculiar ambiente algo lúgubre de todo el disco y en este sentido es un tema menos comercial que mucho del material de Ancient Shadows. Tiene que ser así para no traicionar el concepto general del disco. Por tanto, es el single, pero en mi opinión no es una elección obvia como single.


"Storm" es de lejos el tema más antiguo del disco y quizá de los primeros que Priscilla compuso. Nos traslada a una noche de tormenta en su habitación en La Palma, los rayos, el viento, la lluvia, los truenos... Impresiona pensar que
compuso esto cuando aún era prácticamente una niña; quizá haya que ser un niño para vivir una tempestad de esta manera. Y sorprende lo bien que encaja entre un material tan posterior; "The Aftermath" es casi una coda a "Storm" y ha sido compuesto 16 años después. Es la calma después de la tempestad.


"The wind song"... la evocación del tétrico sonido del viento, en una pieza dominada de nuevo por las cuerdas y por terroríficos efectos. Unos fraseos finales de guitarra se suman a este siniestro conjunto, añadiendo una inusual
(en este estilo) distorsión y con un abrupto final.

En "Ode to the silence" volvemos a un terreno totalmente new age, con uno de los arreglos de influencia más clásica de todo el disco.


"Northern Lights" hubiera sido un single mucho más obvio que "Off the lane", pero si musicalmente es un tema más pegadizo es menos representativo del conjunto. De hecho es algo anterior al núcleo de temas del disco y creo recordar
que ya era un tema que se había interpretado en directo en la época de Ancient Shadows.


Más antiguo es aún "Morning Light" y en este contexto funciona como contrapunto a "Northern lights"; es la potente luz del alba abriéndose paso en un crescendo
de voz y piano. No sólo eso, es un tema que evoca una iluminación que no sólo es exterior, al contrario, el verdadero cambio es interior...


"At the Dream's Door" es personalmente mi tema favorito de todo el disco, con unos coros que nos evocan, entre ecos y efectos, la angustia del sueño por no ser olvidado. Esto explicado así suena muy extraño pero en todo The Underliving flota esa ambigüedad entre el sueño "onírico", el sueño "aspiracional" y la propia esencia de quien sueña, la misma vida como sueño "esencial". Así que esa angustia puede llegar a interpretarse como algo más existencial que anecdótico.

El concepto (que no el disco) propiamente acaba con "One last hope" que es un colofón "relativamente" optimista con unas inflexiones vocales y un sonido algo orientalizante que me recuerda a ratos a Kate Bush.


The Underliving propiamente dicho acaba aquí. Pero hay más...


"Totonika Nova" es una pequeña, pero hermosa evocación de su hamster recientemente fallecida.


"Goodnight Kira" recuerda a la perra que la acompañó durante su adolescencia, un ser que marcó su vida profundamente y que aquí es recordada en uno de sus
mejores temas. Una catarsis con un arpa...


Más... un "Hidden Track"en el que los efectos the "The Wind Song" se desarrollan mucho más. Es el tipo de sonidos que hacen pensar en la existencia de algún mensaje secreto, de la autora o de alguna otra dimensión. A Iker Jiménez le
gustaría... Viene a ser como una postdata, una evocación final del mundo de The Underliving, con unos graves acordes finales que parecen sugerir la idea de una
continuación futura; y es que The Underliving es en realidad la segunda parte de una trilogía que se inició con Ancient Shadows, si bien conceptualmente tiene una estructura argumental más definida, ya que Ancient Shadows era un disco más centrado en la idea de dualidad fantasma/hada; o fantasía/naturaleza.

The Underliving, como podéis deducir de todo esto, es conceptualmente algo mucho más complejo... y musicalmente un enorme paso adelante.


Si queréis escuchar fragmentos, o conseguir el CD, podéis hacerlo a través de su web yidneth.com


JJ

http://vimeo.com/yidneth/theunderliving

martes, 11 de octubre de 2011

Guia Avant-Garde Metal

Llevaba tiempo pensando publicar esto, se trata de una lista personal con algunos de los álbums de Avant-Garde Metal que más me gustan y he venido disfrutando (disfruto a día de hoy, por supuesto) en los últimos años. Puede que alguien piense aquello de: "el Avant-Garde no es solo un estilo ligado al Metal Extremo", y le doy la razón, por lo que aquí solo se mencionan los de esta vertiente especifica, siempre con la dificultad de acotar el término (como pasa con "lo prog" y "lo no-prog").

Para una mejor compresión del término, la Wiki lo explica con bastante acierto (sinceramente mejor que un servidor):

El término Avant-Garde metal engloba a bandas y músicos que "incorporan innovadores elementos en metal, que rompen las convenciones, derriban muros y cruzan fronteras". ...el Avant-garde es "un distanciamiento consciente de la escucha tradicional y de los hábitos de composición", descrito a veces como "interpretaciones progresivas, psicodélicas, surrealistas, fantasmagóricas, expresionistas, disonantes o extravagantes dentro del metal"

http://es.wikipedia.org/wiki/Avant-garde_metal (encontrando en el link las diferencias respecto al llamado Metal Progresivo)

 el listado de 15 discos a recomendar:

.Ved Buens EndeWritten in Waters (1995)

Imagen

Único en su especie y también de parte de este grupo Noruego (no llegaron a grabar nada más), Avant Garde-Death/Black Metal muy experimental con influencias de Rock In Opossition de por ej Univers Zero.



.FleuretyMin Tid Skal Komme (1995)

Imagen

Imprescindible, EMHO incluso por delante del trabajo de Ved Buens Ende, es tipo Arcturus del álbum debut Aspera Hiems Symphonia (1997), pero sin la parte galáctica y cercanos al LP de Ved Buens Ende. Momentos más progresivos en cuanto cambios y estructuras, se pueden encontrar paralelismos con los primeros oscuros trabajos de Opeth.



.Ulver - Themes From William Blake's The Marriage of Heaven and Hell (1998)

Imagen

Es con este cuarto álbum cuando estos Noruegos "cambian" radicalmente la propuesta inicial, y se adentran en la filosofía de realizar cada nuevo disco diferente al anterior (pudiendo haberse cambiado de nombre cada vez, pero no hicieron). De los trabajos más ambiciosos sin duda de su discografía, auténtica vanguardia que hiciéran a finales de los noventa compaginando -con toda naturalidad- metal industrial, con electrónica, folk, ambient, música neoclásica y bso.



.Maudlin of the WellLeaving Your Body Map (2001)

Imagen

Venidos desde Boston, banda bien conocida por la parroquia progresiva, en concreto por su último Part the Second (que se desligaba del Metal de corte experimental). El más logrado de su etapa anterior,Leaving Your Body Map, conformando una serie junto a otro disco, Bath, del mismo año. Mauldin parecen realmente escandinavos -algo que les pasa por ej a los magníficos de Portland, Agalloch, ofrece música oscura de corte Doom combinada con folk, ambient, música de cámara y jazz. Rupturistas en toda regla como ocurre con Kayo Dot, aunque sin los momentos post-rock de éstos.




.SighImaginary Sonicspace (2001)

Imagen

Japoneses con una larga trayectoria. Les conozco solamente por este disco, es una banda algo extraña, oscura y con pasajes-estructuras -en este disco- de corte jazz-fusion, prog70, sin faltar el metal extremo.



.WindsReflection Of I (2002)

Imagen

Noruegos, únicos e irrepetibles de la escena Avant-garde. Es lo más accesible y melódico aquí comentado. La intención musical es acompañar a sus composiciones de un cuarteto de cuerda y piano como principal instrumento, todo con una sutileza apabullante. Uno de los múltiples combos donde se encuentra el batería Hellhammer (Arcturus, Mayhem, etc), en este proyecto con nombre cambiado, se rodea de un buen plantel de músicos noruegos. La texitura musical la verdad se agradece, es menos caótica y calmada.



.ArcturusThe Sham Mirrors (2002)

Imagen

Casi ni necesitan a estas alturas presentación, trabajo sensacional que puede afirmarse como uno de los trabajos IMPRESCINDIBLES del género Avant-Garde Metal realizados en Noruega. Futurista, Cosmique music y prog-psych-spacial perfectamente unido al Metal Extremo, hay más teclados que guitarras y eso personalmente ya lo dice todo.



.SolefaldIn Harmonia Universali (2003)

Imagen

Más Avant-Garde venido desde Noruega, éste es otro de esos que hay que escuchar, os lo aseguro. Relacionados estilísticamente con otras bandas como Vintersorg o Age of Silence, estos si cabe más de corte progresivo (pianos y hammonds), destacan por ofrecer dosis de jazz con utilización de Saxos y distintas partes vocales. A descubrir sin tapujos.



.Kayo DotChoirs of the Eye (2003)

Imagen

Algunos miembros de Maudlin of the Well practicando noise y post-rock, con partes fuertes de metal y música clásica. La fusión está ejecutada mediante una instrumentación diversa, que prácticamente es imposible de ver en ninguna banda de rock convencional hoy en día.



.Age of SilenceAcceleration (2004)

Imagen

De nuevo Hellhammer (Arcturus, Mayhem, etc) con el vocalista de Solefald y el teclista de Winds, entre otros. Experimentales y musicalmente deslumbrantes. Los teclados se destacan de nuevo por encima de las guitarras, recordando a un cruce de Arcturus de Sideshows Symphonies y los penúltimos trabajos de Vintersorg. Lástima que el EP que sacaron después no fuera tan bueno, ni les hiciera tener continuidad.



.PeccatumLost in Reverie (2004)

Imagen

A estos los conozco exclusivamente de este álbum; decir que es el proyecto de la esposa de Ihsahn, que junto a su marido hace música más pausada que los trabajos de su cónyuge en solitario. Metal lento y oscuro, muy espaciado en las composiciones con partes de jazz, y de tango-cabaret oscuro.



.Subterranean Masquerade - Suspended Animation Dreams (2005)

Imagen

Proyecto formado por miembros de Winds, Agalloch, Novembers Doom. Más buena dosis de experimentalidad radical del género, se permiten tocar distintos estilos aparte del metal extremo, hay folk, partes jazzeras (vientos), rock sinfonico (influencias a Pink Floyd) pop, orquestaciones... Un álbum comentado en los circulos progresivos, lamentablemente sin ninguna continuidad en la actualidad (el segundo LP se resiste a salir).



.VirusThe Black Flux (2008)

Imagen

Estos son realmente extraños y también muy fácil saber porqué: es la continuación musical de Ved Buens Ende. Tienen su punto aunque no para todos los paladares auditivos. ^-^ Éste creo que no lo supera el reciente editado en 2011, The Agent That Shapes the Desert, pero en los circulos ponen mejor el primero de su discografía, Carheart y no lo he podido comprobar. :hmm:



.IhsahnAfter (2010)

Imagen

Ihsahn es el cantante de los míticos blackmetaleros Emperor, que con la madurez de edad le llegó seguramante la musical, o por lo menos así lo cree él, cambiando el registro por completo con su particular aquí Death-Black prog experimental. Incluye saxofones de la mano del noruego Jørgen Munkeby (Shining, no confundir con Shining de Suecia) y una banda de apoyo apasionante (los músicos de Leprous) ofreciendo variedad oscura entre caña y momentos melódicos de calma. Sin más que decir, recomendable y dirigido a quienes les mole Arcturus, Enslaved (etapa actual), y demás yerbas noruegas.



.A Forest of StarsOpportunistic Thieves of Spring (2010)

Imagen

Por último estos ingleses de esencia Black Metal pero muy alejados de parecerse cualquier banda de la vieja escuela. Pura vanguardia en la escena Avant, muy oscuros y extraños, partes folk (tipo Tenhi) y cercanos a la música fantasmagórica y bizarra de Sleepytime Gorilla Musseum.

Perdón por el ladrillaco, espero que sirva por lo menos de guía para iniciarse, o para completar lo que ya conocieráis del género.
Antonio

lunes, 10 de octubre de 2011

Haken - Visions (2011)


HAKEN : “VISIONS” (2011)

Discogràfica: Sensory

Temes:
1. Premonition (4:10)
2. Nocturnal Conspiracy (13:08)
3. Insomnia (6:06)
4. The Mind's Eye (4:05)
5. Portals (5:27)
6. Shapeshifter (8:08)
7. Deathless (8:04)
8. Visions (22:25)

Músics:
- Ross Jennings / vocals
- Charles Griffiths / guitars
- Raymond Hearne / drums
- Richard Henshall / keyboard and guitar
- Thomas MacLean / bass
- Diego Tejeida / keyboards

Un any després de convertir-se en la gran revelació de l’escena progressiva amb el seu primer àlbum “Aquarius”, els anglesos Haken tornen amb nou àlbum que amenaça tornar a agitar l’escena aquest 2011.

“Visions” és la millor continuació possible al primer àlbum. Un treball no especialment diferent a aquell, segurament amb menor factor sorpresa, però en alguns aspectes inclús el supera. Comptant en aquesta ocasió amb unes composicions més treballades, més madures i fent gala d’una major elegància i classe en l’execució.

No es pot dir que Haken facin res especialment nou, les influències de Dream Theater per exemple, es fan notar. Però els anglesos tenen una especial habilitat de jugar amb les seves influències com pocs i dotar-les de forta personalitat. A diferència del que fan actualment els seus mestres, Haken saben com tocar la fibra sensible de l’espectador, especialment de l’habitual aficionat als sons progressius. Tenen una sensibilitat especial per crear melodies, ambients èpics, viatges emocionants. Per construir alguns dels desenvolupaments instrumentals més vibrants del prog actual i per intercalar passatges de diferents estils amb una classe que pocs poden presumir actualment.

Les comparacions amb Dream Theater, Shadow Gallery, Pain of Salvation, Spock’s Beard i grups similars es queda curta. Aquí també hi juguen papers molt importants el progressiu dels 70, el pomp-rock, l’AOR. Grups com Kansas, Ambrosia, IQ, Marillion, Genesis, Yes, Journey, Styx, personalment em vénen a la memòria escoltant les peces que configuren aquest treball.

Temes tan ben construïts com “Nocturnal Conspiracy” o “Insomnia” plens de canvis i progressions formidables, acaben resultant molt addictius. Sense oblidar els 22 minuts de “Visions” que tanca l’àlbum de manera majestuosa, tot i que condensant el tema en 15 minuts segurament hauria destacat per sobre de tots. O encara millors els tres temes formant una unitat, “The Mind’s Eye”, “Portals” i “Shapeshifter” confeccionats a mode de suite en tres parts, pura màgia per a qualsevol seguidor del gènere.

Una banda que domina el llenguatge progressiu a la perfecció i que sap com captivar l’oient amb composicions que esdevenen capses de sorpreses. Perquè per molt que alguns parlin de prog-metal Haken són en essència una banda prog-rock. Juntament amb Leprous, el nou grup més destacable dels darrers anys en el seu estil. És hora de gaudir-los.

Valoració: 8,5/10

Ferran Lizana (rockomic@gmail.com)

Octubre 2011

sábado, 8 de octubre de 2011

Steven Wilson - Grace for Drowning (2011)


STEVEN WILSON : “GRACE FOR DROWNING” (2011)

Discogràfica: Kscope

CD 1:
1. Grace For Drowning (2:06)
2. Sectarian (7:41)
3. Deform To Form A Star (7:51)
4. No Part Of Me (5:45)
5. Postcard (4:29)
6. Raider Prelude (2:23)
7. Remainder The Black Dog (9:27)

CD 2:
1. Belle De Jour (2:59)
2. Index (4:49)
3. Track One (4:16)
4. Raider II (23:21)
5. Like Dust I Have Cleared From My Eye (8:01)

Músics:
- Steven Wilson: vocals, keyboards, guitars, bass, piano, autoharp, percussion, gong, glockenspiel, programming, harmonium
- Jordan Rudess: piano
- Theo Travis: saxophones, clarinets, flute
- Ben Castle: clarinet
- Nick Beggs: stick, bass guitar
- Nic France: drums
- Tony Levin: bass
- Pat Mastelotto: acoustic and electronic drums
- Markus Reuter: U8 touch guitar
- Trey Gunn: Warr guitarr, bass guitar
- London Session Orchestra conducted by Dave Stewart: strings
- Synergy vocals arranged by Dave Stewart: choir
- Steve Hackett: guitars
- Mike Outram: guitar
- Sand Snowman: acoustic guitar

Steven Wilson, quin tipus. Fins quan pot durar l’estat de gràcia d’aquest home? Com a mínim s’està allargant des de mitjans dels 90 fins ara. Quan penses que la seva trajectòria pot començar a prendre el camí de descens, va i es treu de la màniga un dels millors àlbums de la seva carrera.

Això és “Grace for Drowning”, el seu segon en solitari. Un doble CD (encara que en total dura només 83 minuts), amb el que aconsegueix situar-se per sobre del primer “Insurgentes” i que quedarà marcat com un dels punts culminants de la seva àmplia discografia.

No dic cap bestiesa si dic que estem davant del treball més ambiciós de tots els que ha gravat aquest home. Una obra construïda minuciosament, cuidant l’equilibri al màxim, plena de detalls i matisos, amb una qualitat de gravació i producció difícilment millorables, on en aquesta ocasió Steven Wilson ha volgut personalitzar l’obra fent-se valer de músics experimentats de jazz.

“Grace for Drowning” és un àlbum més homogeni que “Insurgentes”. Si en aquell primer disc la varietat d’estils i tons s’imposava fins a obtenir una col•lecció de peces genials, però allunyades, en aquesta ocasió tot sembla fluir amb tota naturalitat en un mateix corrent, despertant un sentiment comú entre tenebrós, nostàlgic i fascinador. Això no vol dir que estiguem davant d’un treball lineal o poc variat. Tot el contrari, la varietat d’estils diferents que es troben en aquest treball segueix sent l’habitual, movent-se tant entre sons eteris com tempestuosos, però això sí, sempre remant en un mateix sentit. Wilson se centra especialment en les seves conegudes arrels en el progressiu dels 70, hi juga amb jazz, electrònica, ambient, pop, dark wave, industrial i tantes altres sonoritats que sap fer-se seves i integrar al seu personal estil com si res.

Un treball mesurat, sense notes de més ni ornamentació gratuïta. M’atreviria a dir que és l’obra on conflueix tot el que ha gravat Steven Wilson fins ara. La culminació a molts anys de carrera. Aquí hi ha lloc per a un bocí de cadascun dels seus projectes, siguin Porcupine Tree en les seves diferents etapes, IEM, Bass Communion, Blackfield, No-Man o el mateix “Insurgentes”. Però alhora va més enllà afegint noves sonoritats i ambients, creant paisatges que evoquen foscor i bellesa a parts iguals, combinant passatges de jazz psicodèlic amb esclats de violència.

Però el que el fa més gran és que estem davant d’un àlbum amb una solidesa compositiva inqüestionable i un equilibri treballat al detall. Incorpora certa ambientació sutilment lúgubre, fantasmagòrica, fins ara inèdita (“Belle de Jour”, “Raider Prelude”, “Remainder the Black Dog”, “Grace for Drowning”, “Track One”...), o en tot cas cert sabor a soundtrack de pel•lícula europea dels 70. Mai abans havia composat una cançó d’orientació pop tan bella com “Postcard”; ecos de Radiohead a l’enigmàtica “Index”; composicions exquisides com ara “Deform to Form a Star” o “No Part of me”; una instrumental “Sectarian” perfecta per a preparar el terreny pel que ens ve a sobre”; una tan brillant com sorprenent “Remainder the Black Dog” amb referències al Canterbury psicodèlic d’uns Soft Machine. O d’altra banda “Track One” que és la perfecta plataforma de llançament per a la peça culminant de l’àlbum “Raider II”, alhora que “Like Dust I Have Cleared from my Eye” és el perfecte colofó a “Rider II” i a l’àlbum sencer, en una nova lliçó de com equilibrar una obra com aquesta. I com no, els 23 minuts de “Raider II” memorable magnum opus on es concentra el millor que ens pot oferir una peça de rock progressiu en essència, on en Wilson evidencia la seva devoció pels King Crimson de “Lizard” o “Islands”. Majestuós.

En un dels millors anys del que portem de segle per al progressiu, qualsevol altre àlbum d’enguany sembla quedar empetitit davant d’una obra com aquesta. Un dels punts culminants de la discografia de Steven Wilson. Quasi res.

Valoració: 10/10

Ferran Lizana (rockomic@gmail.com)

Octubre 2011

Dream Theater - A Dramatic Turn Of Events (2011)

Hola nois i noies, com va tot?

No tinc massa temps per escriure però volia comentar una mica el nou disc de Dreamtheater, ja que no comento res més almenys això.
M'ha semblat un pas endavant respecte els 3 últims discos. Feia temps que un disc de Dreamtheater no m'emocionava una mica, no dic molt però una mica sí que ja és molt. No sé si el fet que Portnoy hagi marxat té alguna cosa a veure o no.

El disc, com deia en Xavi Tarragó, s'ha de valorar a partir de la tercera cançó, perquè la primera i la segona són força dolentes, no entenc com posen aquestes dues cançons tant fluixes encapçalant el disc perquè dóna molt mala propaganda.

La sensació que vaig tenir el primer cop, va ser: osti, no pot ser, han empitjorat!!

01. On The Backs Of Angels
02. Build Me Up, Break Me Down

Les dues primeres, ja he comentat que estan a un nivell molt baix, no les comentaré.

03. Lost Not Forgotten: Sembla que vulguin tornar als orígens. Bona peça.
04. This Is The Life: Una cançó suau, tipus balada, potser no la clàssica balada que ningú comenta però a mi m'agrada.
05. Bridges In The Sky: potser la part més dura, recorda una mica a "In the name of God" del Train of though. M'agrada.
06. Outcry: sembla un auto-homenatge. Hi ha fragments que semblen del A change of seasons i fragments que semblen del Scenes from a memory, i més concretament de "The dance of eternity, però m'agrada.
07. Far From Heaven: és potser la més fluixa, i de les 3 cançons suaus, la que menys m'agrada.
08. Breaking All Illusions: segurament la millor del disc. Tornen a ser ells malgrat que en Portnoy no hi sigui (per cert el Mangini m'agrada). La més Dreamtheater del disc amb moltes variants. La trobo genial. Amb un solo que per fi em posa una mica la pell de gallina, cosa que m'ha costat en els últims 3
discos anteriors.
09. Beneath The Surface: sorprenentment acaben amb una bona balada, però no sé si és la millor manera d'acabar.
En general bon disc, tot i semblar que hi ha auto-còpies de fragments i més encara perquè m'esperava un disc a l'alçada d'Obús... bé, potser no tant però sí molt fluix.

Li posaria un 7 sobre 10 malgrat les dues primeres.

Salutacions
Carles Marquès

els últims discos que he escoltat...

Ara que tinc un moment voldria comentar sobre els últims discos que he escoltat aquest últim (posem aproximadament) mes:

-Heritage-Opeth.
La veritat és que a mi Opeth no m'agrada, sempre m'ha semblat un grup que desaprofitava bones idees amb discos insuportablement pesats i matxacons (visca el català correcte). Però m'haig de treure el barret. Quin tros de disc! m'està encantant i té trossos que són una meravella (ara mateix estic sentint el final del Folklore i és brutal). Realment aquest canvi a nivell personal l'agraeixo molt. El que fagin en un futur ningú ho sap, però ningú els hi treu haber fet aquest magnífic disc.
-Visions-Haken.
Com la majoria de dscos que comentaré l'he escoltat poc (massa discos per tan poc temps). Això si pel que porto de moment em sembla un molt bon disc.
L'anterior em va agradar, però me li faltava aquell punt genial que tenen els grans albums. Aquest de moment sembla que el té.
-Grace for Drowing-Steven Wilson.
Aquest em sembla que només l'he pogut escoltar un parell de cops (2 discos seguits costa trobar el moment) i un era fent feina; així que poca cosa en puc dir. De moment no em diu gaire cosa. Clar que a mi els seus discos em solen agradar a mesura que els vaig escoltant (o no Fear of a Blank Planet) i amb més escoltes hi trobaré més coses i ja diré que és millor (com alguns d'aquí mig any o un any dirant que tampoc n'hi havia per tant, com sempre).
Road Salt Two-Pain of Salvation: primer de tot vull dir que el primer a mi si que em va semblar un bon àlbum, diferent els anteriors (i que a mi m'agraden, més), però vull destacar que per mi té bastant poc a veure amb els àlbums més metaleros i no es poden comparar gaire (cadascú preferirà el que li sembli). Dit això el poc que he escoltat m'ha deixat molt bon regust de boca (n'hi ha una cap el final que no reecordo el nom que sonava genial).

I ja enviaré un altre missatge amb la resta que això queda llarg i tinc classe.
by Daniel Pérez


Ara que tinc un altre moment resumiré els discos que em van quedar per
comentar:

Agents of Mercy-The Black Forest: no sé si a algú li sonen. És un projecte
conjunt entre en Nad Sylvan (Unnifaun) i en Roine Stolt (fa falta dir-ho).
Teòricament era un projecte més comercial d'estil acústic. Com a mínim el
primer disc es podria definir així -està bé té, algunes cançons molt
maques, però no és res de l'altre mon- en canvi els altres (3 discos en 3 anys
hi ha vicis que no es perden) són directament neo-prog. Dit això suposo que
gairebé tothom a passat al següent disc; doncs curiosament és un bon disc amb
algunes cançons força bones (Citadel, Elegy o Freak of Life per dir alguna).
Òbviament dista de ser el disc de l'any, però és un disc agraït d'escoltar.

The Tangent-Comm: personalment jo el disc el veig així: 5 cançons la primera i
l'última suites que sonen al que havia fet The Tangent desde el A Place in the
Queue, mentre que les 3 entremig són una mescla entre el que fa a Po90 (a mi
algunes parts em recorden molt al recent Jitters) i Van der Graaf Generator
(grup del que és declarat fan n'Andy Tillison), res de canterbury això si.
Personalment no em trec de sobre la sensació que em va quedar a Peralta de que
aquest grup està en transició i ara mateix no tenen massa clar què fer
(també és cert que en dos discos han canviat quasi tot el grup). És un bon
disc, però menor a al que havien arribat a fer.

Karmakanic-In a Perfect World: disc una mica extrany de classificar, també
l'estil de la banda ha anat variant també a cada àlbum. Al primer àlbum era
un rock bastant dur i virtuós i va anar progressant fins a l'anterior àlbum
clarament rock simfònic clàssic. Doncs aquest té una mica de cada. La primera
cançó 1969 (personalment la que més m'està agradant) seria més clàssica a
partir d'aquí les cançons són una mescla entre els dos estils fins a
l'última que és una balada molt maca (sense arribar al nivell del Enternity,
però allò és molt nivell). Un disc bastant variat i molt agradable
d'escoltar.

Credo-Against
Reason: no sé si algú li sona (aquest ja fa uns quants mesos que va sortir,
però no recordo que ningú el comentés), porta des de la seva sortida a dalt
de tot del progarchives i fins i tot va arribar a està primer unes quantes
setmanes (ara em sembla que està 10è). Raó per la qual vaig escoltar-lo.
L'estil és descaradament neo-progressiu amb totes les virtuts i defectes del
gènere, però que ningú s'equivoqui és un gran disc de neo-prog al nivell del
millor de IQ o Pendragon per dir algú. Si em hagués de triar entre aquest i el
Passion potser em quedaria amb aquest últim, però tindria seriosos dubtes. Recomano als aficionats al gènere que no
el coneguin que el busquin perquè val molt la pena.

Fins aquí el rotllo.

lunes, 26 de septiembre de 2011

Dream Theater - A Dramatic Turn of Events (2011)


DREAM THEATER : “A DRAMATIC TURN OF EVENTS” (2011)

Discogràfica: Roadrunner

Temes:
1. On The Backs Of Angels (8:46)
2. Build Me Up, Break Me Down (6:59)
3. Lost Not Forgotten (10:11)
4. This is the Life (6:57)
5. Bridges in the Sky (11:01)
6. Outcry (11:24)
7. Far From Heaven (3:56)
8. Breaking All Illusions (12:25)
9. Beneath The Surface (5:26)

Músics:
- James LaBrie / lead vocals
- Mike Mangini / drums, percussion
- John Petrucci / guitars, backing vocals
- John Myung / bass
- Jordan Rudess / keyboards, Continuum, Morphwiz, Samplewiz

Després de la inesperada fugida de Mike Portnoy i del posterior culebrot, hi havia expectació sobre si Dream Theater donarien cert tomb a la seva trajectòria o bé seguirien amb el mateix de sempre. Finalment la segona opció ha estat la guanyadora. “A Dramatic Turn of Events” és Dream Theater pur i dur. Sense avenços ni sorpreses.

Primer de tot, sembla que amb Mark Portnoy ha marxat també el costum d’incloure fragments propis d’altres grups, com apuntant-se a la moda. Cosa d’agrair perquè moltes vegades semblaven pegats més que idees integrades en el conjunt.

Però com dèiem, Dream Theater tornen a sonar plenament a Dream Theater en el que suposa un retorn al so dels 90. No necessàriament una mala opció, però tampoc bona. Els darrers àlbums no és que fossin millors, i de fet el gir dels esdeveniments que proclama el títol, en clara referència a l’afer Portnoy, no es pot dir que hagi estat cap a pitjor.

Ara bé, jo el que percebo és un molt bon grup amb el pilot automàtic posat i que no li tremola el pols a l’hora d’agafar idees de treballs anteriors. Personalment m’avorreix que em vinguin amb l’enèsima balada tipus, els mateixos clixés, els solos del Rudess clònics, les típiques floritures del Petrucci, un LaBrie repetitiu... En definitiva, una persistent sensació de que això ja ho havia sentit abans.

Sí, “Breaking all Illusions” està força bé amb el llarg desenvolupament instrumental, “Lost not Forgotten” o “Bridges in the Sky” donen el “pego”... I a més tècnicament no hi pot haver cap retret, toquen com sempre de memòria. Ni tan sols afecta gens la substitució del Mike Portnoy pel Mike Mangini, inclús la producció sembla ideal. Un bon disc, sí, que assoleix el seu objectiu respecte als qui va dirigit. El problema és que altres no en tenim prou i volem que ens transmetin i ens expliquin alguna cosa que no sapiguem ja.

Total, que els incondicionals del grup estaran més que satisfets amb el nou treball, perquè no es pot negar que aquest àlbum és justament el que desitjaven. Per tant aquí no ha passat res i tots contents, grup i seguidors.

Valoració: 5,5/10

Ferran Lizana (rockomic@gmail.com)

Setembre 2011

miércoles, 14 de septiembre de 2011

Opeth - Heritage (2011)


OPETH : “HERITAGE” (2011)

Discogràfica: Roadrunner

Temes:
1. Heritage
2. The Devil's Orchard
3. I Feel the Dark
4. Slither
5. Nepenthe
6. Haxprocess
7. Famine
8. The Lines in My Hand
9. Folklore
10. Marrow of the Earth

Músics:
- Mikael Akerfeldt / vocals, guitar
- Fredrik Akesson / guitar
- Per Wiberg / keyboards
- Martin Mendez / bass guitar
- Martin Axenrot / drums

En paraules de Mikael Akerfeldt, aquest és el tipus d’àlbum que sempre havia volgut gravar. El resultat? doncs que s’han acabat les veus guturals i s’ha acabat el death metal, de fet s’ha acabat el metal i el conseqüent bombardeig de riffs.

Ja la pròpia portada ho diu tot. Els fans recullen els nous fruits d’un arbre ple de vida que representa el present i futur del grup, mentre els antics s’enfonsen a la foscor de l’infern.

Estem davant d’uns nous Opeth, probablement d’un àlbum que obrirà una nova etapa en la discografia dels suecs. Sí, l’esperit d’Opeth segueix aquí, però alhora, “Heritage” és un treball que marca diferències, inclús respecte “Watershed”.

Deixant de banda l’estil predominant, que pren el camí esperat, la principal diferència és d’estructura interna dels temes. Moltes de les cançons inclouen interludis de caire folkie, canvis sobtats que semblen trencar-les, a diferència dels desenvolupaments instrumentals que donaven continuïtat als temes dels Opeth que ja coneixíem. Aquesta és la novetat, on Akerfeldt ens està dient que hem de deixar enrere el passat si volem entendre aquesta nova versió de la banda. Però això no vol dir que per força ens hagin d’agradar aquests nous Opeth.

I bé, l’estil predominant diguem que també destaca com a novetat. Encara que ja era manifest que mica en mica s’anava imposant el progressiu d’arrels setanteres al gruix del so d’Opeth. “Heritage” no fa més que confirmar aquest extrem.

Amb l’ajuda de Steven Wilson a les mescles, Opeth semblen haver-se reflectit en els temps de la post-psicodèlia i l’inici del rock progressiu, afegint influències de folk nòrdic (sembla que Jan Johansson ha estat una influència notable per a Akerfeldt). So analògic, mellotrons, hammonds, guitarres acústiques, i una manera de fer que recorda molt els primers 70, els pilars del progressiu (King Crimson sobretot, Yes, Rush, Jethro Tull, Gentle Giant...) i altres formacions menys conegudes (Comus, Wigwam, Quatermass, Gracious, Cressida, Jade Warrior...), com si l’Akerfeldt hagués volgut reproduir aquell so característic del mític segell Vertigo.

Un so decididament orgànic però també sense perdre aquell ambient obscur i malenconiós característic dels grups nòrdics, que no deixa de recordar-me el no prou recordat moviment progressiu escandinau dels 90 (Anglagard, Landberk, White Willow...).

El resultat es tradueix en un treball que si bé no gaudeix de la continuïtat estructural dels anteriors, té altres virtuts que irremissiblement t’acaben atrapant. No són temes immediats ni molt menys, però resulta un viatge apassionant anar descobrint la infinitat de matisos que contenen peces com ara “I Feel the Dark”, “Nepenthe”, “Haxprocess”, “The Lines in my Hand” o genialitats com “Famine”, “Folklore” i “The Devil’s Orchard” que marquen clara diferència respecte els anteriors Opeth.

Menció apart mereix “Slither” on han volgut homenatjar el desaparegut Ronnie James Dio. De fet, el tema, que sona clarament a saga Purple, inicialment s’havia de dir “Kill the Queen” en referència a “Kill the King” de Rainbow.

També els temes folkies que obren i tanquen l’àlbum a mode d’intro i outro, que semblen anar per lliure. Aquest fet em recorda Anglagard, que van fer el mateix al seu segon treball “Epilog”.

En definitiva, un treball que probablement marcarà un abans i un després per als suecs. De moment comencen molt forts amb aquest “Heritage”. Esperem que segueixin explorant aquest camí sense por.

Valoració: 8/10

Ferran Lizana (rockomic@gmail.com)

Setembre 2011

lunes, 12 de septiembre de 2011

Devin Townsend Project - Ghost (2011)


DEVIN TOWNSEND PROJECT : “GHOST” (2011)

Discogràfica: InsideOut Music

Temes:
1. Fly (4:15)
2. Heart Baby (5:55)
3. Feather (11:30)
4. Kawaii (2:52)
5. Ghost (6:24)
6. Blackberry (4:53)
7. Monsoon (4:37)
8. Dark Matters (1:57)
9. Texada (9:30)
10. Seams (4:04)
11. Infinite Ocean (8:01)
12. As You Were (8:47)

Músics:
-Devin Townsend / guitars, bass, vocals, banjo
-Dave Young / keyboards
-Mike St. Jean / drums
-Kat Epple / flute

Arribem ja a l’últim lliurament d’aquest projecte on el geni llunàtic ens mostra quatre de les seves facetes compositives.

“Ghost” s’ocupa de la cara més ambiental i relaxant de l’univers del Devin. Un àlbum radicalment oposat a “Deconstruction” per exemple, i sens dubte el més lineal i menys canviant dels quatre.

Quasi ni una sola mostra d’agressivitat en un treball format per cançons atmosfèriques, etèries, místiques, que el propi Devin Townsend va qualificar de new age. Pot ser un qualificatiu aparentment raonable però no especialment encertat perquè “Ghost” va molt més enllà.

Personalment, de les quatre entregues d’aquest projecte “Ghost” és potser la que menys gaudeixo per la menor varietat de registres que ens ofereix. Però això no impedeix que estiguem davant d’un treball deliciós i un punt i apart dins de la discografia d’aquest home.

Resulta un plaer deixar-se anar i flotar amb peces terapèutiques com la inicial “Fly” amb aquestes exquisides atmosferes simfòniques i les flautes omnipresents a bona part del treball, les melodies de “Feather”,
el so còsmic de “Monsoon” o les incursions a l’electrònica de “Texada” in crescendo fins a nivells de ràbia continguda. Inclús la cosa s’anima amb “Ghost” i “Blackberry” dos temes notablement rítmics dins del que és el conjunt.

Se m’acut que potser fent-lo una mica més curt l’àlbum hauria arribat al nivell dels fabulosos ”Addicted!” o “Deconstruction”. Sigui com sigui, “Ghost” és un treball magnífic d’un Devin Townsend decididament diferent.

Valoració: 7.5/10

Ferran Lizana (rockomic@gmail.com)

Agost 2011

viernes, 9 de septiembre de 2011

Leprous - Bilateral (2011)


LEPROUS : “BILATERAL” (2011)

Discogràfica: InsideOut Music

Temes:
1. Bilateral (4:00)
2. Forced Entry (10:20)
3. Restless (3:30)
4. Thorn (5:47)
5. Mb. Indifferentia (6:33)
6. Waste Of Air (5:32)
7. Mediocrity Wins (6:07)
8. Cryptogenic Desires (2:45)
9. Acquired Taste (5:13)
10. Painful Detour (8:18)

Músics:
- Einar Solberg / synth/vocals
- Tor Oddmund Suhrke / guitar
- Øystein Landsverk / guitar
- Rein Blomquist / bass
- Tobias Ørnes Andersen / drums

Després de l’agradable sorpresa que va soposar l’excel•lent “Tall Poppy Syndrome” fa dos anys, s’esperava amb moltes ganes el nou treball del Leprous.

El que puc dir és que els noruecs no han decebut i ens han tornat a regalar una altra col•lecció de magnífics temes en el seu particular estil a mig camí entre el rock progressiu dels setanta, el hard-rock de sabor americà i el prog-metal més tècnic. I és que aquí està el secret de Leprous, nodrir-se de les excel•lències del passat i disfressar-lo de present amb una destresa sorprenent.

Produït pel seu “cap” Ihsahn, en aquesta ocasió el grup aposta una mica més per les atmosferes simfòniques i textures de diferent color, mentre que la duresa metàl•lica potser no abunda tant. Tot i que quan es decanten per la tralla ho fan amb un punt més de violència. En tot cas els noruecs fan un pas ferm en el seu procés evolutiu, sempre mantenint els seus signes d’identitat. A destacar també el treball d’aquest gran i versàtil vocalista que és Einar Solberg.

Les joies d’aquest àlbum són pel meu gust dues. “Thorn” amb brillants canvis de ritme i molts matisos, i “Waste of Air” dinamita metàl•lica a moltes revolucions inclòs sol de sintetitzador que sembla extret dels propis Genesis. Sense oblidar altres grans peces com ara “Forced Entry”, “Restless”, “Mb. Indifferentia” o “Mediocrity Wins”.

Els tres últims temes potser no són tan destacables com la resta però sí suficientment bons. En tot cas estem davant d’un treball tan gran com l’anterior, que confirma Leprous entre els grups més en forma de l’escena progressiva actual.

Valoració: 8.5/10

Ferran Lizana (rockomic@gmail.com)

Setembre 2011

miércoles, 7 de septiembre de 2011

Devin Townsend Project - Deconstruction (2011)


DEVIN TOWNSEND PROJECT : “DECONSTRUCTION” (2011)

Discogràfica: InsideOut Music

Temes:
1. Praise the Lowered (6:02)
2. Stand (9:36)
3. Juular (3:46)
4. Planet of the Apes (10:59)
5. Sumeria (6:37)
6. The Mighty Masturbator (16:28)
7. Pandemic (3:29)
8. Deconstruction (9:27)
9. Poltergeist (4:25)

Músics:
- Devin Townsend / vocals, guitars, bass, keyboards, programming
- Ryan Van Poederooyen / drums
- Dirk Verbeuren / drums
- Mikael Åkerfeldt / vocals (Stand)
- Ihsahn / vocals (Juular)
- Tommy Giles Rogers / vocals (Planet of the Apes)
- Joe Duplantier / vocals (Sumeria)
- Paul Masvidal / vocals (Sumeria)
- Greg Puciato / vocals (The Mighty Masturbator)
- Floor Jansen / vocals (Pandemic)
- Oderus Urungus / vocals (Deconstruction)
- Fredrik Thordendal / guitar (Deconstruction)

No hi ha dubte que aquesta sèrie limitada d’àlbums del projecte de Devin Townsend està resultant d’allò més profitós. Recordem que es tracta d’una sèrie de quatre treballs on ens mostra quatre de les diferents facetes o estils que li agraden i domina.

Si “Ki” s’ocupava de la cara més introspectiva i malenconiosa i “Addicted” suposava el Devin Townsend més melòdic, rítmic i roquer, aquesta tercera entrega, titulada “Deconstruction”, ens mostra la seva cara més extrema i esquizofrènica.

Diguem que estem davant la branca del projecte que més s’apropa al seu altre grup Strapping Young Lad, tot i que en aquest cas potser no tan centrat en el metall extrem i sí amb un major component avant-garde.

La qüestió és que el títol de l’àlbum no pot ser més encertat davant d’un treball que comença mantenint un ordre estructural intel•ligible i mica en mica es va transformant en una bogeria sonora difícilment descriptible. Diguem que després d’uns “plàcids” temes de metall atmosfèric i èpic, magnífics tots ells, les lleis de la física comencen a trontollar amb “Planet of the Apes” i aparentment arriben al punt culminant amb els 16 minuts de “The Mighty Masturbator”. Una peça increïble, un aparent sense sentit en continua progressió, en què entre altres coses s’inclou òpera i un fragment trance.

Però quan pensàvem que la cosa no podia anar més enllà, l’obra culmina amb el Devin Townsend més desbocat amb tres temes plens d’excessos, violents, anàrquics, en els que en ocasions sembla inventar-se el zeuhl-metal, amb ritmes que semblen robats al propi Christian Vander. Bestial.

El concepte de l’àlbum, delirant com és habitual. Un home vegetarià viatja a l’infern on el diable li promet els secrets de l’univers i li acaba presentant una hamburguesa amb formatge. Al no poder menjar-se l’hamburguesa, es converteix en un viatge sense sentit.

Menció apart la llista de col•laboradors de luxe, entre ells Ihsahn, Paul Masvidal i un Mikael Akerfeldt que ens delecta potser amb els seus darrers grunys en estudi.

En resum, una altra genialitat d’aquest excèntric home, pel que sembla que la seva capacitat creativa i de sorprendre’ns no té límits.

Valoració: 8.5/10

Ferran Lizana (rockomic@gmail.com)

Agost 2011

martes, 6 de septiembre de 2011

Leprous - Tall Poppy Syndrome (2009)


LEPROUS : “TALL POPPY SYNDROME” (2009)

Discogràfica: Sensory Records

Temes:
1. Passing (8:31)
2. Phantom Pain (6:50)
3. Dare You (6:45)
4. Fate (4:38)
5. He Will Kill Again (7:31)
6. Not Even A Name (8:46)
7. Tall Poppy Syndrome (8:28)
8. White (11:31)

Músics:
- Einar Solberg / synthesizer, vocals
- Tor Oddmund Suhrke / guitar, vocals
- Halvor Strand / bass
- Øystein Landsverk / guitar, backing vocals
- Tobias Ørnes Andersen / drums

Resulta estrany com aquest àlbum em va passar per alt en el seu moment. Va ser a principis d'aquest any quan vaig saber de l'existència de Leprous i vaig poder gaudir d'aquesta meravella, així que parlem d'ell aprofitant la sortida del seu successor.

Leprous poc tenen a veure amb la creixent escena noruega que inclou el rock progressiu com un dels seus ingredients, si exceptuem Magic Pie.

Curiosament el grup al complet és la banda de directe de Ihsahn, tot i que no tenen res a veure amb el black metal, encara que també és cert que l'ex-Emperor últimament ve desmarcant-se de l'estil extrem del seu antic grup. Leprous podríem dir que recullen els fruits del progressiu i el hard rock dels setanta i l'actualitzen per a les noves audiències més properes al prog-metal i al llegat deixat per Opeth.

L'estructura dels temes, el treball melòdic de genuí sabor americà del vocalista o el puntual ús del Hammond com a ingredient agressiu els converteixen en hereus del hard prog setanter i en essència els emparenta amb bandes actuals com Haken o Magic Pie. També afegint rampells prog-metal que ens porten a la memòria bandes com ara Shadow Gallery, Opeth, Riverside o Dream Theater.

Conclusió: "Passing", "Not Even a Name", "Dare You", "He Will Kill Again" ... una desfilada de fantàstics temes a qual millor, rubricada per les dues joies que clouen l'obra. La instrumental "Tall Poppy Syndrome" i l'emocionant final amb "White", impressionants.

Grandíssim treball. Aviat, el seu successor.

Valoració: 8.5/10

Ferran Lizana (rockomic@gmail.com)

Agost 2011

lunes, 5 de septiembre de 2011

...And You Will Know Us by the Trail of Dead - Tao of the Dead (2011)


...AND YOU WILL KNOW US BY THE TRAIL OF DEAD : “TAO OF THE DEAD” (2011)

Discogràfica: Superball Music/Century Media

Temes:
1. "Introduction: Let's Experiment" – 2:59
2. "Pure Radio Cosplay" – 6:06
3. "Summer of All Dead Souls" – 4:20
4. "Cover the Days Like a Tidal Wave" – 3:08
5. "Fall of the Empire" – 2:38
6. "The Wasteland" – 2:42
7. "The Spiral Jetty" – 2:04
8. "Weight of the Sun (or the Post-Modern Prometheus)" – 2:30
9. "Pure Radio Cosplay (Reprise)" – 3:38
10. "Ebb Away" – 2:58
11. "The Fairlight Pendant" – 5:49
12. “Tao of the Dead Part II: Strange News From Another Planet” - 16:32

Músics:
- Conrad Keely – vocals, guitar, drums, piano, keyboards
- Jason Reece – drums, vocals, guitar
- Autry Fulbright II – bass, vocals
- Jamie Miller – percussion

L’evolució d’aquest grup no ha deixat de ser constant ja des dels seus inicis. Nascuts dins de l’escena indie-noise-rock americana aquesta banda ha anat derivant disc a disc cap a un estil més elaborat i grandiloqüent, apropant-se cada vegada més al concepte òpera rock i als sons simfònics.

Amb “Tao of the Dead” no hi ha dubte que aquesta banda se situa ja definitivament al voltant de l’escena progressiva recent ben a prop de Porcupine Tree, The Dear Hunter, Muse, Oceansize o Mansun. De fet ells mateixos reconeixen que en aquest disc han volgut retre homenatge a àlbums que els han influenciat de forma decisiva com “The Dark Side of the Moon” de Pink Floyd, “Close to the Edge” y “Relayer” de Yes, “Hemispheres” de Rush o “Neu!” de Neu!.

La qüestió és que els texans es troben en un dels seus millors moments gràcies a aquest èpic treball que tant pot recordar aquelles mítiques operes rock de The Kinks o The Who, com el rock progressiu d’arrels setanteres degudament actualitzat.

Estructurat en dues parts diferenciades, “Tao of the Dead” es una obra conceptual sobre el taoisme que cal valorar en conjunt. El tram comprès entre “Cover the Days Like a Tidal Wave” i “Weight of the Sun” és absolutament emotiu, potser el millor de l’àlbum. Sense oblidar-nos de l’èpica “The Fairlight Pendant” o de la segona part de l’àlbum ocupada pels 16 minuts de “Strange News from Another Planet”.

En conclusió, un gran i fascinant àlbum per a aquest 2011.

Valoració: 8/10

Ferran Lizana (rockomic@gmail.com)

Agost 2011

The Dear Hunter - The Color Spectrum (2011)


THE DEAR HUNTER : “THE COLOR SPECTRUM” (2011)

Discogràfica: Triple Crown Records

Black EP:
1. "Never Forgive, Never Forget" - 4:41
2. "Filth and Squalor" - 4:01
3. "Take More Than You Need" - 4:30
4. "This Body" - 4:47

Red EP:
1. "I Couldn't Do It Alone" - 3:29
2. "A Curse of Cynicism" - 3:11
3. "Deny It All" - 3:34
4. "We've Got a Score to Settle" - 3:45

Orange EP:
1. "Echo" - 4:06
2. "Stuck On a Wire Out On a Fence" - 3:08
3. "A Sea of Solid Earth" - 4:41
4. "But There's Wolves?" - 4:06

Yellow EP:
1. "She's Always Singing" - 2:40
2. "The Dead Don't Starve" - 4:57
3. "A Sua Voz" - 3:20
4. "Misplaced Devotion" - 3:46

Green EP:
1. "Things That Hide Away" - 3:24
2. "The Canopy" - 3:52
3. "Crow and Cackle" - 5:42
4. "The Inheritance" - 3:25

Blue EP:
1. "Tripping in Triplets" - 3:52
2. "Trapdoor" - 3:54
3. "What You Said" - 5:04
4. "The Collapse of the Great Tide Cliffs" - 5:33

Indigo EP:
1. "What Time Taught Us" - 4:07
2. "Mandala" - 4:55
3. "Progress" - 3:35
4. "Therma" - 2:41

Violet EP:
1. "Mr. Malum" - 3:57
2. "Lillian" - 4:07
3. "Too Late" - 4:03
4. "Look Away" - 3:41

White EP:
1. "Home" - 3:55
2. "Fall and Flee" - 4:05
3. "No God" - 3:49
4. "Lost But Not All Gone" - 3:58

Músics:
- Casey Crescenzo / Vocals, Piano, Guitar
- Nick Crescenzo / Drums, Percussion, Vocals
- Maxwell Tousseau / Guitar, Vocals
- Erick Serna / Guitar, Vocals
- Nate Patterson / Bass, Vocals

Pocs grups existeixen avui en dia que puguin comparar-se a The Dear Hunter quant a ambició i grandiositat a l’hora de confeccionar les seves obres. Tenint en compte que la seva obra conceptual en actes, que interrompen momentàniament, cal entendre-la com una col•lecció de diferents àlbums per separat, no hi ha dubte que “The Color Spectrum” és l’obra més mastodòntica que han gravat fins ara.

Ni més ni menys que una obra conceptual sobre l’espectre de color, dividida en 9 EPs (un per color afegint-hi el blanc i el negre) format cadascun per quatre temes. En total ni més ni menys que 36 cançons i dues hores i mitja de música.

Cada EP deriva cap a un estil diferent però alhora encaixant molt bé dins del conjunt i de l’univers sonor característic de Casey Crescenzo, líder, cervell i alma màter de The Dear Hunter. Així, per exemple, Red s’ocupa del pop-rock èpic, Orange del hard-prog retro, Green segueix una ona country-folk, Violet deriva cap al musical teatral o Indigo cap a l’electrònica.

Però no estem davant d’una obra conceptual a l’estil del que ens té acostumats Crescenzo. Aquí no hi ha interludis, peces que serveixin de nexe d’unió entre els principals temes de l’àlbum, per la senzilla raó que “The Color Spectrum” sent una obra conceptual és també un treball de cançons. Totes i cadascuna de les peces que formen aquesta obra poden funcionar per sí soles com a singles, podem extreure-les del conjunt i seguir tenint validesa. I al mateix temps totes juntes formen una obra perfectament cohesionada, estratègicament estructurada com àlbum concepte.

“The Color Spectrum” és un treball d’una regularitat i una fermesa envejables. Cadascú tindrà els seus temes preferits, alguns indiscutiblement brillants, però el que quasi es pot assegurar és que tots els temes estan a l’alçada. Pel meu gust entre el més destacat de l’any i el millor que han gravat Crescenzo i els seus fins ara.

Valoració: 8.5/10

Ferran Lizana (rockomic@gmail.com)

Agost 2011