miércoles, 14 de septiembre de 2011

Opeth - Heritage (2011)


OPETH : “HERITAGE” (2011)

Discogràfica: Roadrunner

Temes:
1. Heritage
2. The Devil's Orchard
3. I Feel the Dark
4. Slither
5. Nepenthe
6. Haxprocess
7. Famine
8. The Lines in My Hand
9. Folklore
10. Marrow of the Earth

Músics:
- Mikael Akerfeldt / vocals, guitar
- Fredrik Akesson / guitar
- Per Wiberg / keyboards
- Martin Mendez / bass guitar
- Martin Axenrot / drums

En paraules de Mikael Akerfeldt, aquest és el tipus d’àlbum que sempre havia volgut gravar. El resultat? doncs que s’han acabat les veus guturals i s’ha acabat el death metal, de fet s’ha acabat el metal i el conseqüent bombardeig de riffs.

Ja la pròpia portada ho diu tot. Els fans recullen els nous fruits d’un arbre ple de vida que representa el present i futur del grup, mentre els antics s’enfonsen a la foscor de l’infern.

Estem davant d’uns nous Opeth, probablement d’un àlbum que obrirà una nova etapa en la discografia dels suecs. Sí, l’esperit d’Opeth segueix aquí, però alhora, “Heritage” és un treball que marca diferències, inclús respecte “Watershed”.

Deixant de banda l’estil predominant, que pren el camí esperat, la principal diferència és d’estructura interna dels temes. Moltes de les cançons inclouen interludis de caire folkie, canvis sobtats que semblen trencar-les, a diferència dels desenvolupaments instrumentals que donaven continuïtat als temes dels Opeth que ja coneixíem. Aquesta és la novetat, on Akerfeldt ens està dient que hem de deixar enrere el passat si volem entendre aquesta nova versió de la banda. Però això no vol dir que per força ens hagin d’agradar aquests nous Opeth.

I bé, l’estil predominant diguem que també destaca com a novetat. Encara que ja era manifest que mica en mica s’anava imposant el progressiu d’arrels setanteres al gruix del so d’Opeth. “Heritage” no fa més que confirmar aquest extrem.

Amb l’ajuda de Steven Wilson a les mescles, Opeth semblen haver-se reflectit en els temps de la post-psicodèlia i l’inici del rock progressiu, afegint influències de folk nòrdic (sembla que Jan Johansson ha estat una influència notable per a Akerfeldt). So analògic, mellotrons, hammonds, guitarres acústiques, i una manera de fer que recorda molt els primers 70, els pilars del progressiu (King Crimson sobretot, Yes, Rush, Jethro Tull, Gentle Giant...) i altres formacions menys conegudes (Comus, Wigwam, Quatermass, Gracious, Cressida, Jade Warrior...), com si l’Akerfeldt hagués volgut reproduir aquell so característic del mític segell Vertigo.

Un so decididament orgànic però també sense perdre aquell ambient obscur i malenconiós característic dels grups nòrdics, que no deixa de recordar-me el no prou recordat moviment progressiu escandinau dels 90 (Anglagard, Landberk, White Willow...).

El resultat es tradueix en un treball que si bé no gaudeix de la continuïtat estructural dels anteriors, té altres virtuts que irremissiblement t’acaben atrapant. No són temes immediats ni molt menys, però resulta un viatge apassionant anar descobrint la infinitat de matisos que contenen peces com ara “I Feel the Dark”, “Nepenthe”, “Haxprocess”, “The Lines in my Hand” o genialitats com “Famine”, “Folklore” i “The Devil’s Orchard” que marquen clara diferència respecte els anteriors Opeth.

Menció apart mereix “Slither” on han volgut homenatjar el desaparegut Ronnie James Dio. De fet, el tema, que sona clarament a saga Purple, inicialment s’havia de dir “Kill the Queen” en referència a “Kill the King” de Rainbow.

També els temes folkies que obren i tanquen l’àlbum a mode d’intro i outro, que semblen anar per lliure. Aquest fet em recorda Anglagard, que van fer el mateix al seu segon treball “Epilog”.

En definitiva, un treball que probablement marcarà un abans i un després per als suecs. De moment comencen molt forts amb aquest “Heritage”. Esperem que segueixin explorant aquest camí sense por.

Valoració: 8/10

Ferran Lizana (rockomic@gmail.com)

Setembre 2011

2 comentarios:

  1. Pos que puc afegir, uns altres Opeth, pero igual de genials. A mi m'agraden els detalls, es un disc treballadíssim, les percussions em semblen increibles. I molt valent, s'han de tenir dos cullons per deixar a la teva plana major de fans amb un pam de nassos. A veure si dic la meva...

    ResponderEliminar
  2. A veure, a veure. Esperem amb ganes aquesta crítica del Doctor. ;-)

    ResponderEliminar