sábado, 8 de octubre de 2011

Steven Wilson - Grace for Drowning (2011)


STEVEN WILSON : “GRACE FOR DROWNING” (2011)

Discogràfica: Kscope

CD 1:
1. Grace For Drowning (2:06)
2. Sectarian (7:41)
3. Deform To Form A Star (7:51)
4. No Part Of Me (5:45)
5. Postcard (4:29)
6. Raider Prelude (2:23)
7. Remainder The Black Dog (9:27)

CD 2:
1. Belle De Jour (2:59)
2. Index (4:49)
3. Track One (4:16)
4. Raider II (23:21)
5. Like Dust I Have Cleared From My Eye (8:01)

Músics:
- Steven Wilson: vocals, keyboards, guitars, bass, piano, autoharp, percussion, gong, glockenspiel, programming, harmonium
- Jordan Rudess: piano
- Theo Travis: saxophones, clarinets, flute
- Ben Castle: clarinet
- Nick Beggs: stick, bass guitar
- Nic France: drums
- Tony Levin: bass
- Pat Mastelotto: acoustic and electronic drums
- Markus Reuter: U8 touch guitar
- Trey Gunn: Warr guitarr, bass guitar
- London Session Orchestra conducted by Dave Stewart: strings
- Synergy vocals arranged by Dave Stewart: choir
- Steve Hackett: guitars
- Mike Outram: guitar
- Sand Snowman: acoustic guitar

Steven Wilson, quin tipus. Fins quan pot durar l’estat de gràcia d’aquest home? Com a mínim s’està allargant des de mitjans dels 90 fins ara. Quan penses que la seva trajectòria pot començar a prendre el camí de descens, va i es treu de la màniga un dels millors àlbums de la seva carrera.

Això és “Grace for Drowning”, el seu segon en solitari. Un doble CD (encara que en total dura només 83 minuts), amb el que aconsegueix situar-se per sobre del primer “Insurgentes” i que quedarà marcat com un dels punts culminants de la seva àmplia discografia.

No dic cap bestiesa si dic que estem davant del treball més ambiciós de tots els que ha gravat aquest home. Una obra construïda minuciosament, cuidant l’equilibri al màxim, plena de detalls i matisos, amb una qualitat de gravació i producció difícilment millorables, on en aquesta ocasió Steven Wilson ha volgut personalitzar l’obra fent-se valer de músics experimentats de jazz.

“Grace for Drowning” és un àlbum més homogeni que “Insurgentes”. Si en aquell primer disc la varietat d’estils i tons s’imposava fins a obtenir una col•lecció de peces genials, però allunyades, en aquesta ocasió tot sembla fluir amb tota naturalitat en un mateix corrent, despertant un sentiment comú entre tenebrós, nostàlgic i fascinador. Això no vol dir que estiguem davant d’un treball lineal o poc variat. Tot el contrari, la varietat d’estils diferents que es troben en aquest treball segueix sent l’habitual, movent-se tant entre sons eteris com tempestuosos, però això sí, sempre remant en un mateix sentit. Wilson se centra especialment en les seves conegudes arrels en el progressiu dels 70, hi juga amb jazz, electrònica, ambient, pop, dark wave, industrial i tantes altres sonoritats que sap fer-se seves i integrar al seu personal estil com si res.

Un treball mesurat, sense notes de més ni ornamentació gratuïta. M’atreviria a dir que és l’obra on conflueix tot el que ha gravat Steven Wilson fins ara. La culminació a molts anys de carrera. Aquí hi ha lloc per a un bocí de cadascun dels seus projectes, siguin Porcupine Tree en les seves diferents etapes, IEM, Bass Communion, Blackfield, No-Man o el mateix “Insurgentes”. Però alhora va més enllà afegint noves sonoritats i ambients, creant paisatges que evoquen foscor i bellesa a parts iguals, combinant passatges de jazz psicodèlic amb esclats de violència.

Però el que el fa més gran és que estem davant d’un àlbum amb una solidesa compositiva inqüestionable i un equilibri treballat al detall. Incorpora certa ambientació sutilment lúgubre, fantasmagòrica, fins ara inèdita (“Belle de Jour”, “Raider Prelude”, “Remainder the Black Dog”, “Grace for Drowning”, “Track One”...), o en tot cas cert sabor a soundtrack de pel•lícula europea dels 70. Mai abans havia composat una cançó d’orientació pop tan bella com “Postcard”; ecos de Radiohead a l’enigmàtica “Index”; composicions exquisides com ara “Deform to Form a Star” o “No Part of me”; una instrumental “Sectarian” perfecta per a preparar el terreny pel que ens ve a sobre”; una tan brillant com sorprenent “Remainder the Black Dog” amb referències al Canterbury psicodèlic d’uns Soft Machine. O d’altra banda “Track One” que és la perfecta plataforma de llançament per a la peça culminant de l’àlbum “Raider II”, alhora que “Like Dust I Have Cleared from my Eye” és el perfecte colofó a “Rider II” i a l’àlbum sencer, en una nova lliçó de com equilibrar una obra com aquesta. I com no, els 23 minuts de “Raider II” memorable magnum opus on es concentra el millor que ens pot oferir una peça de rock progressiu en essència, on en Wilson evidencia la seva devoció pels King Crimson de “Lizard” o “Islands”. Majestuós.

En un dels millors anys del que portem de segle per al progressiu, qualsevol altre àlbum d’enguany sembla quedar empetitit davant d’una obra com aquesta. Un dels punts culminants de la discografia de Steven Wilson. Quasi res.

Valoració: 10/10

Ferran Lizana (rockomic@gmail.com)

Octubre 2011

3 comentarios:

  1. Olé! Un 10!!!

    A mi al principi no m'encaixava un disc tan obertament prog (Raider II no podem negar es una mica self-indulgent), pero una vegada entres i el disfrutes, que collons, es una animalada de disc para los anales de la historia. Jo també em pregunto fins quan li durarà l'inspiració a aquest home.

    Un abraçada

    ResponderEliminar
  2. Hola

    He de reconocer que a mi también me ha gustado desde un principio y después de varias semanas todavía no lo he quitado del cargador del coche, señal que no me ha cansado, diría que al revés cada vez que lo oigo encuentro nuevos detalles y sensaciones nuevas.

    Me preguntaba quién participaba en el disco y mira por donde gente tan conocida como Jordan Rudess, Theo Travis, Tony Levin, Pat Mastelotto, Trey Gunn, Dave Stewart y Steve Hackett, caray que bien acompañado ha estado el Steven.

    ResponderEliminar
  3. Fixeu-vos que diria que és el primer disc que ha estat capaç de posar d'acord tothom. No he vist encara a CN cap opinió que digui que no n'hi ha per tant, cosa que sí passa amb qualsevol altre àlbum.
    Espero que de veritat acabi fent història aquest àlbum, inclús als mitjans no prog.

    ResponderEliminar