Després d'un any d'ajornaments i de filtracions més que prometedores, el nou dels mancunians Amplifier s'havia convertit gairebé en una obsessió per a molts seguidors de l'escena roquera més actual. I després de comprovar el resultat final, és indubtable que aquesta obsessió estava més que justificada.
Cal tenir-ne un parell per cascar-se un àlbum, doble, amb un total de dues hores de música. I si a sobre els autors són un grup, fins ara, modest, que ha hagut de passar per desenes de dificultats per finançar el projecte, el mèrit es multiplica.
Però encara faltava la cirereta, i és que aquest "The Octopus" supera les previsions més optimistes. Parlar del rock megalític espacial del seu debut o del mur sònic que caracteritzava "Insider", són gairebé minúcies davant un tercer lliurament que sobrepassa qualsevol encasellament. Una d'aquestes obres ambicioses, enciclopèdiques, perfeccionistes, en les que res no hi pot faltar (penso en "Physical Graffiti", "The Lamb Lies Down on Broadway", "The Wall" o fins i tot "Superunknown"). Un projecte mastodòntic que suposa un formidable repàs a molt del que ha donat el rock en les últimes quatre dècades, des de progressiu a grunge, passant per psicodèlia, space, stoner, alternatiu, jazz ...
Night "o" Forever and More ". Sense oblidar l'elegància i profunditat de "White Horses at Sea", la més directa "Planet of Insects" i una lucinògena "Bloodtest" que confirma que aquest és un àlbum que cal anar descobrint a cada nova escolta.
L'únic inconvenient per al meu gust estaria en "Golden Ratio", un tema que hauria estat més vàlid com bonus track o cara B. "The Emperor" per la seva banda, tampoc estàentre el més destacable però posa una nota diferent i encaixa bé en el resultat final.
"The Octopus" és una obra barroca, de llarg recorregut, de les que a cada nova exposició et van embolicant cada vegada més fins que inevitablement acabes formant part d'ella gairebé sense adonar-te. Un àlbum que, malgrat les seves dues hores, no vols que acabi, conduint-te per camins seductors com si d'una obra tolkiana es tractés. Quina manera de començar l'any.
"The Octopus" és una obra barroca, de llarg recorregut, de les que a cada nova exposició et van embolicant cada vegada més fins que inevitablement acabes formant part d'ella gairebé sense adonar-te. Un àlbum que, malgrat les seves dues hores, no vols que acabi, conduint-te per camins seductors com si d'una obra tolkiana es tractés. Quina manera de començar l'any.
Discogràfica: AmpCorp
CD 1:
1. The Runner (3:38)
2. Minion's Song (5:51)
3. Interglacial Spell (6:25)
4. The Wave (7:00)
5. The Octopus (9:17)
6. Planet of Insects (5:49)
7. White Horses At Sea // Utopian Daydream (8:55)
8. Trading Dark Matter On The Stock Exchange (11:33)
CD 2:
1. The Sick Rose (8:58)
2. Interstellar (10:18)
3. The Emperor (6:40)
4. Golden Ratio (5:16)
5. Fall of the Empire (8:29)
6. Bloodtest (5:18)
7. Oscar Night // Embryo (7:44)
8. Forever And More (9:23)
2. Interstellar (10:18)
3. The Emperor (6:40)
4. Golden Ratio (5:16)
5. Fall of the Empire (8:29)
6. Bloodtest (5:18)
7. Oscar Night // Embryo (7:44)
8. Forever And More (9:23)
Músics:
- Sel Balamir / guitars, keyboards, vocals
- Neil Mahony / bass
- Matt Brobin / drums
- Neil Mahony / bass
- Matt Brobin / drums
Valoració: 9/10
Gener 2011
Estoy en ello, me está costando entrar pero creo que me acabará gustando bastante. Ves Juan como crear un blog no era tan difícil?
ResponderEliminar