viernes, 18 de septiembre de 2015

STEVEN WILSON - SALA BARTS (17/09/2015)

LA CRÒNICA ROSA D' STEVEN WILSON

Algú em va demanar crònica rosa, i tindrà crònica rosa. 

Com ja vaig dir a Madrid, i contiuo sostenint, Steven Wilson, és com el bon ví, avui día madurat i en plenitud de la seva carrera. Amés de ser un bon compositor, un cantant extraordinari amb una veu preciosa... mel•lancòlica! 😊 i un bon guitarrista, se sap abrigar de bons músics, com el gran Dave Kilminster (vell conegut de la casa pels concerts de la gira "The Wall" amb els Sr. Rogelio! Emoticono wink )...solvència contrastada!... encara que al Guthrie Govan no li fot ombra ningú.
Em sap greu llegir coses del só a Madrid, perque a la Barts, el só va ser impecable.

Contrariament a coses que he llegit, per mí, un cop passat l'escoll de "Hand cannot erase" (que considero una cançó molt discreta, i una de les concessions més comercials de la seva carrera), Perfect Life.. és perfect live! Emoticono wink per mí guanya moltíssim en directe amb respecte la gravació en estudi, molt emocionant. Imprssionant un "Lazarus" acústic que toca la fibra, i el clímax de la nit amb la part més trallera i Crimsoniana de "Ancestral" per mí el millor!!. Molta emoció de tornar a sentir/cantar "The sound of Muzac" i és que l "In absentia", és molt! "In Absentia"... en paraules de Piqué futbolisa: "Gracias! contigo empezó todo" (el moment d'eclosió de la seva carrera). Finalment, va tornar a donar-me l'oportunitat de veure com sóc de "The raven...", continúo emocionant-me molt amb aquest disc. No va tocar "Trains".. crec que per primera vegada en els 7 concerts que he vist d'ell... Steven... me la guardes pel Greatst Hits del 29 al Royal.. ara no em fallis!.. És una cançó que estimo molt perque amés de ser preciosa, ell ja va explicar que està gestada a Barcelona.

Ambientàs total!, un públic entregadíssim i obedient, que va guardar les càmeres a les butxaques per poder disfrutar d'un directe vibrant. De tota manera, no puc conservar la fè del tot en la humanitat i sempre m haig d'acabar pregu tant per què existeixen aquests personatges???? em remeto al moment final de "hand cannot.." aquell moment de pau absoluta en que el teclat es va esvaïnt per fondre's amb el silenci, aquell moment en que respires més fluixet per no molestar-te ni a tu mateix: i... seeempre hi ha d haver el que té alguna cosa "trascendental" per dir-li al del costat? (i a tu de retruc si t ha tocat la desgràcia de tenir-lo a prop)?", el que fa shhhhhht per callar el primer, i el que fa shhhhht per callar el que fa shhhht? I el que ha de fer la puta foto! amb un click! Que retrona enmig del clímax musical? Seeempre???.. en fí... de vegades fem una fila força impresentable.. per contra, gent maquíssima com el tío que es va posar darrera meu perque jo pogués veure... i la veritat, molt no, però sí vaig poder arreglar-me un "passadís Wilson" 😉

Ara toca el Royal, asseguda com una senyoreta, i amb una visió més general de l' escenari i dels musics. Ja us explicaré. Saludets! als que hi ereu.. i falta fulminant! als que no; Steven Wilson continúa essent el puto amo del panorama musical progressiu actual, i perdre's el ara, és perdre's un tros de músic, en el punt just de maduració de la seva brillant trajectòria.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada