que m’agrada, cada vegada més. És com a mínim un molt bon
disc. No crec que
sigui el millor que The Enid ha fet fins a la data com es
debateix a alguns
foros,
doncs per mi tots els dels 70 estan per sobre (In the region, Aerie
faerie
nonsense, SIx PIeces i Touch me) operò pot estar tranquilament a
l’alçada
d’un The Spell o un The seed and the sower, que son precisament els
discos amb els que més semblança estilística trobo. Els
elements que
defineixen la música de The Enid segueixen intactes:
simfonisme mahlerià,
les característiques guitarres a lo Brian May que el Stephen
Steward va
deixar com un dels segells característics, tan característic
com els sons
simfònics de cordes o metalls, i les “capes” de veus
típiques dels útlims
discos (a partir del Something wicked this way comes), que a
mi
particularment no m’acaben de fer el pes.
El disco comença amb uns primers 15 minuts gairebé sublims,
amb un canvi
força notable amb les veus: el primer tema el canta una veu
de contratenor
(tipus “castrato”) i el segon una veu solista (per primera
vegada a la
història del grup, crec, per un cantant “de debò”, i molt bo
per cert,
després de la desgraciada i coneguda història de per què The
Enid va
esdevenir un grup instrumental quan incialment no ho havia
de ser). Després
decau una mica i torna a resorgir definitivament, primer amb
un tema en la
línia de
The seed and the sower o The Spell, com comentava, i posteriorment
amb un tema
que recorda el primer tema de In the region of the summer stars
(“The
Fool”), amb un aire fins i tot a lo Magma (més que res pel tipus
d’escala que fan servir a la melodia, que em recorda a la
dels “Zombies” de
l’Emehntehtt –Re) i acabant amb una mena d’hinme semblant al
que sona al
final de
The seed and the sower. He detectat almenys tres “autocites”
musicals: la lína de baix de l’esmentat tema “The fool”, el
ritme dels
tambors de la intro de “Cortege” del Touch me i la frase de
trompeta del
final de “Jugdement”, també del “In the region…”.
Per altra banda vaig comprar el doble en directe amb
orquestra simfònica que
es diu ni
més ni menys que “Live with the City of Birmingham Symphoy
Orquestra
& the Warwickshire Music Service Youth Choirs”, i és una petita
joia.
INclou versions amb orquestra de Jordgement/In the region of the
summer
stars, Childe Roland, The Lovers …i Fand (aquesta ja de per si
justifica la compra), tot el Journey’s end (el penúltim
disc), una versió de
Mockingbird (ja coneixem el contenciós que va mantenir al
Barclays James
Harvest)
molt semblant a la del “Once again”, més el mateix encore del “Live
at
Hammersmith”: l’elgariana marxa dels Dambusters i “Land of hope and
glory”, el tema basat en “Pomp & Circumstance” d’Elgar.
Com dic, les
versions de Fand i també de The lovers sín impressionants,
tot i que a la
resta falla força la sincronització amb l’orquestra
(Judgement per exemple
és un petit caos), i és que es veu que només van fer un
assaig amb
‘l’orquestra.
Apa, bones festes a tothom!
By Javi Herrera
No hay comentarios:
Publicar un comentario