domingo, 30 de diciembre de 2012

Kotebel + Sweet Hole en la sala Malandar

Sábado 15 de diciembre 2012
 
Buenas:

Creo que es la primera vez en mi vida que tengo que desplazarme tan poco
(de hecho, 500 m) para ver un concierto de prog-rock. Aunque sea con más
 de una semana de retraso, bien merece una
pequeña reseña. Aprovecho para darle las gracias a Mr Javi herrera; si
no es por él, no me entero.

En la antigua sala Malandar (ahora ha cambiado de nombre, responsable 
y orientación) hicieron acto de presencia ambos grupos cuando se abrieron 
las puertas. Unos 50-60
frik... er, aficionados a la música en general, nos presentamos allí.
Entiendo que las pequeñas diferencias de horario previsto vs. real se
debieron fundamentalmente, por lo que comentaba Carlos Plaza, a la
organización interna. Nada grave, hubo así oportunidad de charlar con
ambos grupos. 
En fin, apareció Kotebel, que abrió con un tema muy crimsoniano (entiendo 
que de los primeros discos, ya que admito que no conozco toda la trayectoria)
 para pasar a su (para mí) excelso "Concerto
para piano y ensemble eléctrico", movimientos I-IV.

En fin, Kotebel lleva meses de hiperactividad para los cánones del género 
y se nota que se conocen bien, que ensayan mucho, que tocan mucho... y 
cuando el sonido de la sala ayuda, el resultado es sencillamente magnífico: son
una pedazo de banda, con una pedazo de propuesta muy, muy sinfónica (en
el sentido más literal del término) y, si ya me habían gustado en
Gouveia el año del volcán de nombre impronunciable, aquí sencillamente
me entusiasmaron. Gran, grandísimo concierto en el que sólo hubo que
lamentar tan escasa afluencia.

Entiendo que el respetable, venido en buena parte desde Málaga (el sr Fran 
Zappamacías incluído y varios más con él), lo disfrutó tanto como un servidor.

Tras cerrar con "Ouroboros" se despidió la banda madrileña, dejándonos a la 
mayor parte de los presentes con ganas de más. 
Insisto: al que se encargó del sonido de la sala: 
GRACIAS! Qué trabajazo te ha quedao. 
 
Sweet hole se presenta en el panorama progresivo andaluz con una propuesta
que aúna momentos Rush con momentos neo-prog. Pepe, el vocalista, echó el resto
presentando los primeros temas de un grupo del que deseamos, como decía
el guitarrista, que anime el panorama por la zona Sur. Ganas y
entusiasmo hubo a puñaos (si bien es cierto que se notaba que jugaban en
casa). Habrá que esperar a ver por dónde evolucionan a lo largo del
tiempo.

Y poco más; los dueños de la sala fueron clementes y ya que el
concierto empezó un poco más tarde de lo previsto, se dejó a Sweet Hole
encender al respetable un rato pasadas las doce. Ahí ya se notaba que
entraba otro tipo de aforo que se miraba extrañado, pero en fin, de ese
tipo de anécdotas nutrimos los momentos entre actuaciones.

Hala, una abraçada o pétonets (según el caso) per tothom'

--

JL Mas

lunes, 24 de diciembre de 2012

l’Invicta de The Enid


Doncs ja he escoltat l’Invicta de The Enid unes quantes vegades. I he de dir
que m’agrada, cada vegada més. És com a mínim un molt bon disc. No crec que
sigui el millor que The Enid ha fet fins a la data com es debateix a alguns
foros, doncs per mi tots els dels 70 estan per sobre (In the region, Aerie
faerie nonsense, SIx PIeces i Touch me) operò pot estar tranquilament a
l’alçada d’un The Spell o un The seed and the sower, que son precisament els
discos amb els que més semblança estilística trobo. Els elements que
defineixen la música de The Enid segueixen intactes: simfonisme mahlerià,
les característiques guitarres a lo Brian May que el Stephen Steward va
deixar com un dels segells característics, tan característic com els sons
simfònics de cordes o metalls, i les “capes” de veus típiques dels útlims
discos (a partir del Something wicked this way comes), que a mi
particularment no m’acaben de fer el pes.

El disco comença amb uns primers 15 minuts gairebé sublims, amb un canvi
força notable amb les veus: el primer tema el canta una veu de contratenor
(tipus “castrato”) i el segon una veu solista (per primera vegada a la
història del grup, crec, per un cantant “de debò”, i molt bo per cert,
després de la desgraciada i coneguda història de per què The Enid va
esdevenir un grup instrumental quan incialment no ho havia de ser). Després
decau una mica i torna a resorgir definitivament, primer amb un tema en la
línia de The seed and the sower o The Spell, com comentava, i posteriorment
amb un tema que recorda el primer tema de In the region of the summer stars
(“The Fool”), amb un aire fins i tot a lo Magma (més que res pel tipus
d’escala que fan servir a la melodia, que em recorda a la dels “Zombies” de
l’Emehntehtt –Re) i acabant amb una mena d’hinme semblant al que sona al
final de The seed and the sower. He detectat almenys tres “autocites”
musicals: la lína de baix de l’esmentat tema “The fool”, el ritme dels
tambors de la intro de “Cortege” del Touch me i la frase de trompeta del
final de “Jugdement”, també del “In the region…”.
Per altra banda vaig comprar el doble en directe amb orquestra simfònica que
es diu ni més ni menys que “Live with the City of Birmingham Symphoy
Orquestra & the Warwickshire Music Service Youth Choirs”, i és una petita
joia. INclou versions amb orquestra de Jordgement/In the region of the
summer stars, Childe Roland, The Lovers …i Fand (aquesta ja de per si
justifica la compra), tot el Journey’s end (el penúltim disc), una versió de
Mockingbird (ja coneixem el contenciós que va mantenir al Barclays James
Harvest) molt semblant a la del “Once again”, més el mateix encore del “Live
at Hammersmith”: l’elgariana marxa dels Dambusters i “Land of hope and
glory”, el tema basat en “Pomp & Circumstance” d’Elgar. Com dic, les
versions de Fand i també de The lovers sín impressionants, tot i que a la
resta falla força la sincronització amb l’orquestra (Judgement per exemple
és un petit caos), i és que es veu que només van fer un assaig amb
‘l’orquestra.

Apa, bones festes a tothom!

By Javi Herrera

sábado, 8 de diciembre de 2012

millor disc de rock progressiu 2012

Ja podeu votar el millor disc de l'any 2012. Un disc al dia, si voleu. Podeu votar fins al 28 de febrer!

http://www.tuvotacion.com/millor-disc-de-rock-progressiu-2012

Con tan solo 1 dia de votación, asi va la cosa


  •   28.57% (2 votos)


  •   28.57% (2 votos)


  •   14.29% (1 votos)


  •   14.29% (1 votos)


  •   14.29% (1 votos)



  • domingo, 2 de diciembre de 2012

    French TV (USA) + Herba d'Hamelí


    Una trentena de persones ens vam aplegar al soterrani de la sala Monasterio per veure un doble programa com en els temps dels cines de barri. Primer els Herba d'Hamelí (amb nou cantant i nou flautista) ens van delectar amb un extracte dels seus dos últims i camelians discos; magnífics com sempre, encara que ho van fer
    curt perquè van anar de teloners dels French TV, que ens van oferir una "apostoflant" mostra de música instrumental, amb una formació de violí, saxo, teclat, baix i bateria, en una exhibició de compenetració que va tenir encara més mèrit ja que alguns dels músics no eren pròpiament del grup, sinó membres de la banda francesa Mentat Routage que se'ls han unit durant la gira europea, i perquè el guitarrista els havia abandonat i havien hagut de canviar els arranjaments a corre-cuita.



    Digne de menció el bon humor del baixista Mike Sary en presentar els temes del seu grup, com el que estava dedicat a un tal Walter que fa anys "era del grup però ho mantenia en secret" perquè no acudia als assajos i amb prou feines s'assabentava de quan tenien bolos; i quan es va mostrar entusiasmat perquè érem 30 (...), ja que a cada gira hi ha algun dia que només se n'hi presenten 3.



    Entre els trenta esmentats hi havia alguns il.lustres personatges: Jordi

    Frontons, Rafa Tintoré, Guillem Roma (òbviament), Ricardo Boya d'Ignatius, Daniel Seglers d'Urban Trapeze, i el Macías que va tenir la moral de venir expressament des de Málaga (veig que tenen moral els andalusos...).



    En fi, a continuació el "set-list" (el de French TV me l'ha indicat amablement el mateix Mike Sary)  Herba d'Hamelí:



    Noves Construccions (Inversa Visual)

    Oficis per una Llebre (Girafes a Sibèria)


    Miradors (de no veure res) (GAS)



    French TV:



    1) Conversational Paradigms (#10 "I Forgive You For All My Unhappiness")

    2) March of the Cookie Cutters (#10)

    3) Seven Rusty Nails (#10)

    4) With Grim Determination, Terrell Dons the Bow Tie (#10)

    5) You Got To Run It Out, Dawson! (#10)

    6) Mosquito Massacre (#10)

    7) The Secret Life of Walter Riddle (#6 "The Violence of Amateurs")



    Fins ara!

    Josep M.

    sábado, 1 de diciembre de 2012

    The Logical Group, divendres 26 d'octubre a la sala Cabaret Berlín (Barcelona)

    Hola!

    Em vaig superant, aquesta crònica la faig amb un mes de retard.

    Sensació de "dejà vu" ja que era al mateix lloc on havíem vist TLG fa uns mesos i amb la mateixa formació. "Lògicament" hi va haver alguns canvis al repertori, començant per la primera, "Crazy", que era el primer cop que els la sentia, però Crime i Breakfast van tornar a dominar amb majoria absoluta.

    Al públic hi havia els supertrempats habituals, cadascú al seu rotllo: el Pepe Mas desbordat per l'emoció quan li van dedicar "Dreamer" per la proesa d'haver vingut expressament des de Sevilla, el matemàtic Iñaki comprovant si el tren del vídeo de "Rudy" arribava a l'estació al moment exacte del final del fragment musical corresponent, un tal Badia cridant "What's she got, not a lot" i la seva dona apartant-se'n amb gest de "jo no el conec"...

    Al final la cosa es va quedar curta perquè ens van fer fora ja que la sala havia de canviar de temàtica a mitjanit (no sé de què anava però la poca roba que van mantenir posada els cambrers no em va despertar pas l'interès...).

    En fi, a continuació el set-list; no sé per què, però des d'aquell dia escolto sovint el disc "Even In The Quietest Moments". ;-)

    Crazy
    Take the long way home
    Breakfast in America
    Ain't nobody but me
    Don't Leave Me Now
    Hide in your shell
    Lady
    Just another nervous wreck
    Child of vision
    Asylum
    Rudy
    Your poppa don't mind
    It's Raining Again
    Dreamer
    The Logical Song
    School
    Crime of the century
     Bis: Goodbye Stranger
      
    Fins ara!
    Josep M. Supertrempat