jueves, 31 de marzo de 2011

Roger Waters - The Wall Live en Barcelona

El 29 de març va ser un dia memorable gràcies al Sr. Waters i al seu gran espectacle
de l'obra mestra The Wall.

Mai més diré que el Sant Jordi té mala acústica, perquè el so va ser
absolutament perfecte. I els músics de la banda, encapçalats pel cantant Robbie
Wyckoff i el guitarrista Dave Kilminster (no eren David Gilmour, però Déu n'hi
do), impecables.

Els efectes sonors i visuals, una passada. No sols els més espectaculars (ninots
gegants, avions, pirotècnia...) sinó també els més senzills: les projeccions al
mur de fotos de gent morta en guerres, o de cites d'Orwell i de Kafka reflectint
la impotència davant dels absolutismes... Tot això i la implicació del Waters
com a "mestre de cerimònies" (per exemple, el primer aplaudiment que va demanar
va ser per als nens del cor d'Another Brick...; i el fet de parlar en català,
per què no) van fer que la identificació emocional fos absoluta.

Després de l'emoció de veure el Sant Jordi ple i dels primers efectes
pirotècnics, sona "In the Flesh" i un s'adona que, amb parafernàlia o sense, The
Wall és una obra mestra, les cançons són collonudes i ens toquen la fibra,
perquè formen part de la nostra vida i (a part) perquè estan molt ben fetes. Tot
això (que ha explicat també l'Alberto) va provocar que la primera cara fos el
"moment after crying" de la nit.
                       
Es fa difícil destacar alguna interpretació. Potser "Run like hell" va ser el moment de més catarsi col.lectiva. "Comfortably Numb", naturalment el número estelar, amb el guitarrista que se'n va sortir prou bé. "Another brick in the wall 2", podem dir el mateix que de l'anterior. (Curiosament les 3 que he citat són de les poques on crec recordar que la part instrumental es va allargar una miqueta més que al disc; la gran majoria van ser idèntiques, fins i tot en els efectes sonors.)

En fi, un concert dels que serà recordat entre els millors que ha vist aquest modest cronista que encara està als núvols.

By Josep M. Badia

Hola d 9!

Un altre capítol inevitable, el dels crítics. Ja heu esmentat les parides del
País i del Periódico. A qui se sorprengui perquè es va tocar el disc tal com és,
perquè hi va haver molta parafernàlia, perquè en Waters no cantava sempre,
perquè l'artista va exorcisar els seus fantasmes, n'hi ha per dir-li: "Is this
not what you expected to see?" I a qui digui que aquestes cançons no s'aguanten
sense els efectes especials, li recomanaria assistir a un bolo del Syd Barretina
en un bar minúscul del Camp de l'Arpa per canviar d'opinió. I començar una
crítica dient que el punk va acabar amb Roger Waters... Com a mínim els crítics
haurien de tenir la decència de saber quin lloc ocupa cadascú a la història del
rock, i no atrevir-se a parlar amb menyspreu de Pink Floyd. Un professor meu de
Literatura Catalana (Jaume Aufaril), cansat de la gent que posava el que li
donava la gana als comentaris de text, va deixar anar aquesta frase certíssima:
"L'art és subjectiu, però l'estudi de l'art no ho és".

A continuació adjunto les crítiques de Guillem Vidal a l'Avui (diguem-ne
neutral) i la d'Esteban Linés a La Vanguardia; aquest últim és l'únic de tots
que té el detall (la professionalitat) d'esmentar el nom dels músics de la
banda.

http://www.avui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/390406-el-mur-del-segle/-xxi.html

http://www.lavanguardia.es/musica/20110330/54133783713/el-muro-resiste-con-roger/-waters.html

By Josep M. Badia

També vaig gaudir molt del concert, millor dit, de l'espectacle.

Perquè com a espectacle lo d'ahir (i dimarts) és un 10,5. Musicalment, per mi el The Wall no és cap obra mestra, fins i tot no és el millor disc de PF.

Però la suma de espectacle visual, música (evidentment té els seus moments brillants) i qualitat de so (tot i que en aquests dos últims aspectes em quedo amb la gira "In the flesh", el primer concert de Waters a Barna on va tocar el meu reverenciat "Dogs") va ser excel.lent.

Momentassos: el crescendo final de In the Flesh (tot i que lo de l'avioneta,
en comparació amb els ninots inflables, ho vaig trobar una mica d'estar per
casa), per suposat Comfortably numb, Don't leave me now, Vera... i sí,
impressionava sentir "Hey you" amb el mur totalmente en blanc i ningú a la
vista. També recordo un moment impactant quan (no recordo a quin tema) una
de les projeccions fantasmagòriques es fot de cop contra el mur amb un
terrabastall important...

De totes maneres, jo també faré una petita crítica "conceptual" al sr. Waters, i és que tot i que llegint biografies i demés sobre ell i els seus companys de fatigues ja se sap que la contradicció entre la seva ideologia socialista i la màquina de fer diners en què es va convertir li ha portat més d'un mal de cap (i qui no té cap contradicció d'aquests tipus en una
societat del primer món com la nostra), sobta que utilitzi el recurs fácil d'arrencar l'aplaudiment del respectable amb crítiques a Shell o Mercedes
quan tranquilament te'l pots imaginar marxant al final del concert cap al seu hotel de 5 estrelles en un d'aquests vilipendiats vehicles. No dubto del seu antibelicisme, però allò de la Mercedes i la Shell em va portar al cap
un encertat anunci (curiosament no sé si de la Mercedes o d'una altra marca)
on es veia plànols d'un executiu ben vestit a un cotxe de luxe amb xofer i
de la prèvia d'un concert d'una banda antisistema, i al final resultava que
l'executiu era el cantant (naturalmente convenientment prèviament maquillat
i caracteritzat als camerinos) d'un grup punkarra amb lletres tipus "maltido
dinero, mierda de sociedad" etc etc.

I és que segons des de quines posicions és complicat ficar-se en segons
quins temes... ;-)
                                
Un parell de detalls del concert. El primer és una errada del Waters que no
obstant afortunadament va servir per deixar palès que allò anava en directe
(davant d'un espectacle d'aquestes característiques jo sempre penso en quin percentatge és real i quin percentatge és preenregistrat). Va estar a punt de creuar-se (perdre el compàs) a The thin ice, immediatament el bateria va fer una ostensible subdivisió amb el charles i va ser suficient perquè en Waters se'n adonés i tornés al redil però allò va fregar la tragèdia doncs no sé fins a quin punt un muntatge tan sincronitzat amb les imatges es pot recuperar d'una creuada (suposo que evidentment ha d'haver molta flexibilitat i que tot allò es dispara quan i com volen... no es va poder comprovar ;-) ).
El segon detall em ve a comfirmar que sí hi havia coses trucades: vaig tenir
la més que raonable sospita de que si més no el pinyol de Nobody home (quan
diu "Uuuh babe when I pìck up the phone") era de llanua (no així la resta de
la cançó).

by Javi Herrera


Per mi: ES-PEC-TA-CU-LAR!!! Un dels millors espectacles als que podrem assistir mai...
La qualitat del so immillorable, potent i alhora nítid, les projeccions, la sincronia, la interpretació, el missatge, la imatgeria, els recursos, ... BRUTAL.
Grandiosa la bateria i el so i solos de la guitarra del Kiliminster: quasi que podia sentir el mateix Gilmour. I mira que en l'anterior concert del
Waters sí que el vaig trobar moltíssim a faltar...
ConfortablyNumb va sonar esplèndida, com va anar creixent fins al fortíssim al moment més àlgid del solo... I mira que és dels temes que em cansa més del disc (potser per massa repetida). Així també com RunLikeHell, que és dels temes que menys m'agrada, però posada en escena va ser brutal...
BringTheBoysBackHome i WaitingForTheWorms genials: quina força quan el
Waters agafa l'altaveu i s'ensalça fent el discurs 'hitlerià', amb la
magistral iconografia dels martells darrere...

Molts moments memorables.

Ja només faltava el Waters mostrant la deferència de l'esforç de parlar en
català:* Bona nit... Bravo pels nens... Visca Barcelona... Gràcies!* :-)

by Pep Espasa


Roger Waters ha necessitat 30 anys per posar-se en pau amb la seva obra. Aquesta
súper i magnífica obra, que potser no és ni la millor, ni la que més ens agrada,
però que és la que més ha venut, i això vol dir que sí que és la que ha tingut
més RESSONÀNCIA i POPULARITAT, i per tant ha escampat més la llavor Floydiana, i
per tant, crec que merescudament, aquest disc es mereix un lloc d'honor dintre
de la història de la música rock i que Roger Waters ha fet bé de treure endavant
aquesta gira, per mostrar al món aquesta obra meravellosa.

Anem cap al St Jordi!

He anat a molts concerts, molts! (uns quants d'ells al mateix St. Jordi) i us prometo! que mai no havia  sentit un só tant acollonant! Tant net, tant bó i tant espectacular com el que vaig sentir  fa dos dies al St. Jordi, increíble! per levitar directament… heu dit no sé què del nombre de gent a la taula de só i del preu.. .fora! , fo-ra!!!.. no m'importa pagar i pagar bé si després he de tenir un só digne.  Us diría com va ser de frustrant sentir el començament de Viva la Vida de Coldplay a l' Estadi Olímpic barrejat amb soroll de fregir ous.. això al senyor Waters no li passarà mai. Dues paraules: professionalitat i veteranía: senzillament, no ho permetria!

Posada escènica: un 10 per favor! Un 10!, Començament espectacular, amb focs d'artifici, i després aquell mur que puja a poc a poc, tots els colors, les imatges i les projeccions els inflables. I mai no més ben dit, bravo! Pels nens.. vull recordar que aquest hit , si té alguna peculiaritat que el distingeixi de qualsevol cançó de qualsevol temps, és la inclusió d'aquest cor infantil sumada a una lletra tant anàrquica com  eloqüent......... (I Que si per desgràcia es toca massa aviat doncs llabors el que ha de fer el crític es posar-s'hi fulles!!).

Els muñecotes, els muñecotes que diu el senyor crític que no coneix ni The Wall
(ni el disc ni la peli) ni Gerald Scarfe, ni Roger Waters, ni Pink Floyd ni res
de res…. aquella titella del professor és senzillament preciosa!!! I em va
encantar tota la coreografía escènica del moment, és un dels moments en que em vaig emocionar.
I els personatges que van sortint en successió.. la mare "Mother" ufff.. quin
moment! La dona "Young Lust".. la millor versió que he sentit mai en directe!. I
bé… mitja part… projecció de fotos de desapareguts al gran mur, enviades pels seus familiars.. uff! intens!.. i comença la segona part.. i és que jo diria que
el gran triplet el fan "Hey you" (una cançó potentíssima) , "Nobody Home" i
"Vera"… i quan vam arrivar a "Comfortably numb" m'ho acabava de deixar tot TOT! al mocador.. uffff! Que fort!

I no ens podiem ni mirar amb ma mare.. perque no sé qui ho portava més agafat,
era imposible contenir-se. "Comfortably numb" en aquest cas va ser la cançó de
ressorgiment… amb aquella posada escènica tant simple.. i és que realment és tant
bonica que no necessita res més (ni tant sols el Guilmour!? (tot i que el só Guilmour
és irreemplaçable.. ja voldria jo anar a Londres!!…) però les bondats d'aquest
super-mega-guitarrista que porta, la fan súper digna... Algú ha dit que "Comfortably numb"
està sobre-explotada i hi estic totalment d'acord.. em vaig sentir una mica insensibilitzada
i freda (com acostumada).. però també el só dolç va servir per calmar el meu interior, molt
remogut en aquell moment... va ser realment recomfortant.

Espectacular in the flesh! Cert!.. I vaig ja cap al final "The Trial" la primera incursió a l'òpera del  mestre. Una llumanera dels crítics va dir que Waters tenia "negre" per la veu, cosa que no és certa! Entre d'altres coses perque el "The Wall" té trossos cantats per Waters i altres per Guilmour, però el numeret que es marca al Trial, fent la veu de tots els personatges, no està malament eh!. Sabeu com estàn Roger Waters i la seva veu?!: en forma!!!, i el crític diu que no s'implica en les parts altes.. això és cert! però m'agradaria veure quanta penya amb 67 anys com ell, pot aguantar una llarga gira, dia a dia, amb shows de 2,5 hs. Amés, el que fa Waters és sortir de gira amb una banda de músics, i fer-los partíceps i no uns simples mercenaris al servei de un líder egocèntric.

Acollonant!! la caiguda del mur i final subtil, delicat, preciós, meravellós, i revifador.. aire fresc, aire nou… aquest alè d'esperança amb el que hem de reviure cada dia. I aquesta confessió de Waters,   que és feliç passejant el seu The Wall… Que sí home! Que t' ho mereixes Roger.. diguin el que diguin (enveges, ignoràncies, intoleràncies) ho vas fer molt bé llabors i ho fas molt bé ara: treu-te l'espina que duus  clavada: i reivindica la teva obra!!!. Bravo pel Roger!

Roger Waters ha enfocat l'obra globalment, cara el món i al moment actual
polític i no pot estar més d'actualitat per desgracia!.. vull recordar que tenim
encara molts murs per enderrocar: Líbia: polvorí, Costa d'Ivori: polvorí i fins
i tot la meva nació té totxos a tirar, quan sento els nens cantant "we don't
need no education" pensó en l'educació imposada (i llengües vehiculars, etc..)

Per cert! estic d'acord en tota la iconografía que usa, perque el que vol dir en
ella és ben clar!: que els diners i la religió son la causa de tots els conflictes.

Més!... el Senyor Waters pot anar amb Mercedes i amb el que vulgui.. és un
senyor i estic segura que part de la seva riquesa, la compartirà amb els més
desafavorits… que és suficientment discret per no vantar-se'n, però se li veu de
tres hores lluny que és un bon tio i que sap que és un afortunat i que té
l'obligació de compartir aquesta fortuna.

Un crític molt audaç va atacar dient que el món era massa ple de predicadors..
jo li contestaría que quan s'ha de predicar la pau, mai de la vida és massa!
Econòmicament penso que no he pagat ni poc ni massa, he pagat el preu que val… i
sé que dintre d'uns anys (amb allò del qui compra records) ho arrivaré a trobar
fins i tot súper-mega-econòmic.

Moltes llàgrimes Senyor Waters, vaig tenir la sensació que vostè i jo, d'alguna manera, ens estàvem acomiadant.

Gràcies a la meva família i als meus amics de l'ànima! que vau estar al meu costat. I és que jo tota sola no podía tirar el mur!! ;-))

by Monica

                              

Hola

Barcelona, 30 de Marzo 2011
Palau Sant Jordi
Espectadores: 15.000 ~ 20.000 aprox.

- Músicos:
- Roger Waters (Productor, bajista, cantante...)
- Snowy White (guitarra), Dave Kilminster (guitarra), Jon Carin (teclados), Harry Waters (teclados), G.E. Smith (guitarra y bajo), Graham Broad (batería) y Robbie Wyckoff
(voces)

Lo vivido el pasado 30/03/2011 son de esas cosas que fácilmente se pueden preveer que van a ser insuperables en mucho tiempo, no es mas que por la pasta que cuesta y por el poder de convocatoria que tiene, como espectáculo de rock no recuerdo algo parecido, quizás lo mas aproximado, salvando las distancias, sea el show que llevo Jeff Wayne para su Guerra de los mundos.

... y es que estamos hablando de unos de los albums e iconos mas emblemáticos de la historia del rock, ¿Quien no conoce a Pink Floyd? ¿Quien no ha tarareado o silbado la canción de "Another Brick in The Wall", ¿Quien no sabe de la existencia de la película de Alan Parker protagonizada por Bob Geldof?... y claro normal, de esta forma en el Palau Sant Jordi se dieron cita familias de dos a incluso tres generaciones, abuelo, padre / madre e hijos para rememorar juntos aquellos tiempos en que el hecho de que te gustara el rock, tenia otro significado... las obras conceptuales, los dobles vinilos, sus letras, sus símbolos y entre ellos estaba el doble album THE WALL editado en 1979 que hablaba de una estrella ficticia llamada PINK, donde Roger Waters dejaba reflejado su autobiografía y la de su ex compañero Syd Barret, en lo que respecta a Roger, la muerte de su padre en Anzio durante la segunda guerra mundial. una madre muy autoritaria, la educación británica, la infidelidad de su esposa, el éxito en el mundo de la música, las drogas, cada uno de estos elementos convertidos en ladrillos van formado un muro de aislamiento y protección del mundo que le rodea, que culmina (ultimo ladrillo del muro) en el ultimo suceso ocurrido en la gira de Pink floyd del Animals en Montreal, donde Roger Waters llego a escupir en la cara a un fan de primera fila.

Pues todas estas historias conceptuales, símbolo del muro de ladrillos, los dibujos de Gerald Scarfe y un música pegadiza, melódica y para nosotros maravillosa que nos acompañaron en los 80's a una generación que pulula ya por los 50 añitos.

No comparto a aquellos que declaran que THE WALL es una obra menor en la discografía de Pink Floyd, ¿Que álbum de los ingleses tienen temas con tanto gancho como "Another Brick in the Wall", "Hey You" o "Comfortably Numb"?..., el problema radica en que fue un doble disco, si llega a publicarse en sencillo seguro que estaría indiscutiblemente mejor considerado.

Representación única en Barcelona en forma de dos dias de representación, única ya que Pink Floyd solo la represento entre 1980 y 1981 en Nueva York, Los Ángeles, Londres y Dortmund, para mas tarde ser representada para conmemorar la caída del Muro de Berlín por un Roger Waters ya en solitario en el macroconcierto "The Wall Live in Berlin" del 21 de julio de 1990, con la participación, entre otros, de Van Morrison, Sinéad O'Connor, Cyndi Lauper, Scorpions y Bryan Adams.

Con todas estas premisas uno va a presenciar el espectáculo con bastante predisposición de que te va a gustar si o si, forma parte de la BSO de tu vida, como vas a hablar mal de tu historia, de esta forma situado en la parte mas centrada de la pista del Palau Sant Jordi, con la única referencia en mis retinas y oídos del concierto de Berlin de 1990, pude comprobar con satisfacción que esta fue superada con creces... es que no falto toda clase de detallitos tanto visuales: avioneta, marionetas gigantes, el jabalí negro aerodirigible que no cerdo como he llegado a leer por ahí, fuegos artificiales, proyección de pelis en el muro de mensajes sociales y fondo politico, la foto de Eric Fletcher Waters, el padre de Roger muerto en Anzio durante la segunda guerra mundial, alguna proyección ciertamente sexista, reinvidicaciones varias, símbolos lloviendo Goodbye Blye Sky como cruces, hoz y martillo, simbolo islámico, judios y los logos de "Shell" y "Mercedes Benz"..., referencias humanitarias, disparos de metralleta, un "Mother" proyectada simultáneamente con las imágenes del vídeo de Roger Waters que realizó en Earls Court de Londres en 1980, así como todo lo referido al sonido musical., impecable aunque algunas veces ensordecedor, no se si era por la situación donde me encontraba.

La verdad se me hizo corto las alrededor de dos horas de concierto. Incrédulo de mi, al ver que tardaban en encender las luces al finalizar el espectáculo, creerme que se iban a marcar un Bis con el "Another brick in the wall" con niño/as incluido, aunque sea en plan play-back ;-))) La primera parte me gusto mas que la segunda, pero impagables los momentazos de la segunda con el desfile de los martillos y la caída del muro, y esos temas tan emblemáticos como "Hey You", "Run like hell" y como no "Confortably Numb"... por cierto un detalle, ahora los ladrillos del muro son de cartón respecto a los utilizados antaño que creo recordar eran de corcho. Tiempos de crisis?. Graham Broad como le daba a la bataca, el guitarrista David Kilminster que se marco el solo de Confortably Numb en lo alto del muro junto al cantante Robbie Wyckoff a la voz, lo clavo y el resto de maravilla.
Ciertamente el protagonismo del espectáculo se lo lleva Roger Waters, el resto de músicos están para lo que están, para acompañar y soportar (en el mejor sentido de la palabra) al bueno de Roger... con lo que la conexión con el público se hizo notar en varios temas, pero señores, como tocan estos músicos, el batería

Ciertos temas gozaron de una versión nueva "sui generis" que ciertamente no estuvo nada mal y también es cierto que el show superaba a un concierto de rock, los playbacks, samplers y otras hierbas, amén de escuchar el "Hey You" delante de un muro sin ver como lo tocan, es algo que se debe afirmar que es algo freaky, pero así es el Muro y así se concibió así, para que sirviera como película y pudiera ser recreada en directo y a nadie le debería de sorprender. Criticar sacar pegas es muy fácil y llamativo, mas que hablar de excelencias compartidas por todos los allí presentes.

"No soy tan joven como antes. No soy como B.B. King o Muddy Waters. No soy un gran vocalista ni un gran instrumentista ni nada, pero aún tengo fuego en las tripas y tengo cosas que decir. Tengo el canto del cisne dentro y creo que esto se acaba"
Roger Waters "Associated Press".

Gracias Roger Waters !!!
salu2
juan

No hay comentarios:

Publicar un comentario