Resultats de les votacions als millors discos progressius de l'any 2017

Resultats de les votacions als millors discos progressius de l'any 2017

1. Wobbler – From Silence to Somewhere (39 puntos)

2. Kant Freud Kafka - Onírico (33 puntos)

3. Mike Oldfield – Return To Ommadawn (21 puntos)

4. Roger Waters - Is This The Life We Really Want? (17 puntos)

5. Steven Wilson – To The Bone (15 puntos)

6. Steve Hackett - The night siren (13 puntos)

7. Exquirla - Para quien aún viva 12 puntos)

8. Leprous - Malina (12 puntos)

9. Cellar Noise – Alight (8 puntos)

10. Arabs in Aspic – Syndenes Magi 7 (puntos)

11. The Tangent - The Slow Rust of Forgotten Machinery (7 puntos)

12. Ricardo Romano Land - B612 (6 puntos)

13. Deluge Grander - Ocenanarium (4 puntos)

14. Enslaved - E (4 puntos)

15. Rikard Sjoblom’s Gunfly – On Her Journey To The Sun (4 puntos)

16. Anathema - The optimist (3 puntos)

17. Ayreon - The source (3 puntos)

APABULLANT concert de King Crimson ahir a Dallas....

Una de les coses bones de viure als USA és tenir la oportunitat de veure sovint els teus grups favorits a la teva ciutat... Si fa poc va ser el Waters, ahir va ser el torn dels Crimson (i al Desembre els Dream Theater! ;)
La gira del "Radical Action Tour", més coneguda com la dels tres bateries en directe, la veritat es que em tenia encuriosit... 3 bataques? en serio cal? Encara que siguin els Crimson... no han anat massa lluny?
Be, no només no van anar massa lluny sino que us juro per la meva copia en K7 de "voices beyond my curtain" de Tale Cue, que va ser el MILLOR bolo dels Crimson que he tingut mai la sort de veure en directe!
Estic pensant de no anar a veure cap mes bolo en directe si no porta almenys 3 bataques!!!
No em feu dir el nom de tots els membres, crec que ni el mateix Fripp se'n recorda; 3 bateries: Garrison, Pastelotto, i un tercer (stacy crec, que tambe tocava el teclat), i darrera, Mel Collins, Tony Levin, un tercer teclista, Jakko Jakszyk i l'empatia feta persona sota la mascara de Robert Fripp.
Una de la posada en escena MENYS currat de la història, en serio, 7 musics que ni es van bellugar mes d'un pam en mes de dues hores, i un joc de llums que , no exagero, va ser invariable llevat d'un canvi a vermell al final. Ni un sol pont o afinitat cap al public (be si, en unmoment Mel collins va tocar la la flauta la melodia de la serie Dallas..;) . Ni, hola, ni gràcies, NI adeu. Absolutament res mes que música. Pero nens... QUINA MÚSICA!!!!
Quin puto desplagament de talent i virtuosisme. 
Recordeu aquelles performances de la Fura dels Baus que un no sabia on mirar perque estaven passant mil coses a l'hora? Doncs una mica el mateix... la sensació de QUI COLLONS ESTA FENT AIXÔ QUE SONA TAN BE? va ser una constant!
Especial menció per Mel Collins... va tocar mitja dotzena de saxos i en tots, TOTS va estar brillant... de que collons esta fet aquest home?
Ah! i entre els mil jocs de bateries, un moment que estaven tocant amb 12 baquetes al mateix temps , si, 12!!
I coses que jo no havia sentit mai, no se si per reinterpretacio o per que simplement estaven improvisant... recordo un moment cap al final que estava sentint com si un dinosaure de potes gelationses baixava de l'escenari i ens anava trepitjant a tot el public el cap a passes marcades pel baix del Tony Levin... I sense drogues! ,)
El Setlist? no m'el feu recordar, pero llevat de mitja dotzena de temes que jo hages afegit, el repertori tenia TOT el que un fan dels Crimson pot demanar, RED, STARLESS, IN THE COURT, TRACK, DISCIPLINE....
Diuen les llegendes locals que fins i tot ells s'ho van passar be... en Mastellotto va aplaudir a mig solo (brutal brutal brutal) amb el que Harisson ens va regalar al 21st Century final, i hi ha qui jura sobre la biblia que el mateix Robert Fripp va aixecar una cella en senyal d'aprobació al final del concert.... pero no esta contrastat

...simplement apoteòsic.

‎Sergi Marzabal‎ 

Los ganadores al mejor disco prog del 2016

Los ganadores al mejor disco prog del 2016

1 The Neal Morse Band - The Similitude of a Dream 33 ptos


2 The Pineapple Thief - Your Wilderness 25 ptos


3 Karmakanic - DOT. 24 ptos


4 Marillion - F.E.A.R. 22 ptos


5 Opeth - Sorceress 20 ptos

6 Frost - Distant satellites 12 ptos

7 Negura Bunget - Zi 12 ptos

8 Seven Impale - Contrapasso 12 ptos

9 Kansas - The Prelude Incident 9 ptos


10 Anderson-Stolt - Invention of knowledge 8 ptos

Gracias a tod@os

Millor disc sinfónic i progressiu 2015

Millor disc sinfónic i progressiu 2015

1º.- STEVEN WILSON - Hand. Cannot. Erase (108 puntos)



2º.- ANEKDOTEN - Until All The Ghost Are Gone (100 puntos)



3º.- RIVERSIDE - Love, Fear and the Time Machine (47 puntos)



4º.- Spock's Beard - The Oblivion particle (16 puntos)



5º. Beardfish - +4626-Comfortzone (14 puntos)

Millor disc sinfónic i progressiu 2015

                           

Millor disc sinfónic i progressiu 2015

Hola a tothom

Como cada año, lanzamos las votaciones para el mejor disco sinfónico y progresivo del 2015.

- Se puede votar mínimo 1 disco o 15 discos como máximo.
- No se contabilizaran directos, recopilaciones y remasterizaciones y claro esta aquello que no haya sido editado en el 2015
- Procurar por favor poner el Grupo + el Titulo del disco (no hace falta poner el año), si lo hacéis al revés me tocara arreglarlo y os pitaran los oídos
- Prefiero que los enviéis en este hilo del grupo facebook de Cosesnostres o al viejo yahoogroups de Cosesnostres.
- En caso de no querer hacerlo a través del facebook o del yahoogroups, de forma confidencial, enviarme un chat personal con vuestros votos.
- El primer disco tendrá 12 puntos, el segundo 8 puntos, el tercero 6 puntos, el cuarto, 4 puntos, el quinto 2 puntos y a partir del sexto 1 punto.
- Plazo máximo 28 de Febrero 2016 a las 23:59H,

Si veo que es necesario prórroga os informare una semana antes.

Vinga! Animeu-vos.

STEVEN WILSON - SALA BARTS (17/09/2015)

LA CRÒNICA ROSA D' STEVEN WILSON

Algú em va demanar crònica rosa, i tindrà crònica rosa. 

Com ja vaig dir a Madrid, i contiuo sostenint, Steven Wilson, és com el bon ví, avui día madurat i en plenitud de la seva carrera. Amés de ser un bon compositor, un cantant extraordinari amb una veu preciosa... mel•lancòlica! 😊 i un bon guitarrista, se sap abrigar de bons músics, com el gran Dave Kilminster (vell conegut de la casa pels concerts de la gira "The Wall" amb els Sr. Rogelio! Emoticono wink )...solvència contrastada!... encara que al Guthrie Govan no li fot ombra ningú.

Em sap greu llegir coses del só a Madrid, perque a la Barts, el só va ser impecable.

Contrariament a coses que he llegit, per mí, un cop passat l'escoll de "Hand cannot erase" (que considero una cançó molt discreta, i una de les concessions més comercials de la seva carrera), Perfect Life.. és perfect live! Emoticono wink per mí guanya moltíssim en directe amb respecte la gravació en estudi, molt emocionant. Imprssionant un "Lazarus" acústic que toca la fibra, i el clímax de la nit amb la part més trallera i Crimsoniana de "Ancestral" per mí el millor!!. Molta emoció de tornar a sentir/cantar "The sound of Muzac" i és que l "In absentia", és molt! "In Absentia"... en paraules de Piqué futbolisa: "Gracias! contigo empezó todo" (el moment d'eclosió de la seva carrera). Finalment, va tornar a donar-me l'oportunitat de veure com sóc de "The raven...", continúo emocionant-me molt amb aquest disc. No va tocar "Trains".. crec que per primera vegada en els 7 concerts que he vist d'ell... Steven... me la guardes pel Greatst Hits del 29 al Royal.. ara no em fallis!.. És una cançó que estimo molt perque amés de ser preciosa, ell ja va explicar que està gestada a Barcelona.

Ambientàs total!, un públic entregadíssim i obedient, que va guardar les càmeres a les butxaques per poder disfrutar d'un directe vibrant. De tota manera, no puc conservar la fè del tot en la humanitat i sempre m haig d'acabar pregu tant per què existeixen aquests personatges???? em remeto al moment final de "hand cannot.." aquell moment de pau absoluta en que el teclat es va esvaïnt per fondre's amb el silenci, aquell moment en que respires més fluixet per no molestar-te ni a tu mateix: i... seeempre hi ha d haver el que té alguna cosa "trascendental" per dir-li al del costat? (i a tu de retruc si t ha tocat la desgràcia de tenir-lo a prop)?", el que fa shhhhhht per callar el primer, i el que fa shhhhht per callar el que fa shhhht? I el que ha de fer la puta foto! amb un click! Que retrona enmig del clímax musical? Seeempre???.. en fí... de vegades fem una fila força impresentable.. per contra, gent maquíssima com el tío que es va posar darrera meu perque jo pogués veure... i la veritat, molt no, però sí vaig poder arreglar-me un "passadís Wilson" 😉

Ara toca el Royal, asseguda com una senyoreta, i amb una visió més general de l' escenari i dels musics. Ja us explicaré. Saludets! als que hi ereu.. i falta fulminant! als que no; Steven Wilson continúa essent el puto amo del panorama musical progressiu actual, i perdre's el ara, és perdre's un tros de músic, en el punt just de maduració de la seva brillant trajectòria.

Steven Wilson y Hand. Cannot. Erase (2015)

Bueno pues ya tengo una opinión más completa del último trabajo de Wilson después de oírlo en directo. Algunos temas ganan mucho ( Ancestral, 3 years old e incluso Happy returns más que nada por el pedazo de solo del pelambreras que, en todos los temas, se sale) y otros menos pero, en general, mi impresión es que el directo supera a lo grabado, lo cual ya es mucho. Eso si, mi percepción fue que siendo el sonido casi tan bueno como en París o Madrid, de la gira del The Raven, en Praga los que mejor sonaron fueron los temas de otros discos, en especial Index ( un poco retocada a peor, pero se le perdona), The Watchmaker y Sleep… ., yo me reafirmo en que es un buen disco pero que no supera ni con creces el anterior y, ni mucho menos, los que a mi con más perspectiva me parecen los tres mejores trabajos de Wilson, con o sin PT, que son FOAB, Insurgentes y Grace ( y de los tres, yo me quedo en caso de isla desierta con este último)… . En cuanto a Praga una preciosidad de ciudad con un Gulash impresionante, hasta nos nevó¡¡, y lo mejor de todo ver y hablar con Joan y Laura¡¡¡¡¡¡¡, Joan gracias por el programa otra vez, te debo una¡¡¡¡. Por último: Wilson se excusó en cuanto a la voz grabada de la cantante que al parecer ha tenido un hijo y, obviamente, no podía hacer la gira, y a mí me pareció que lo que dice de los 80 que comentaba Javier es un esfuerzo, otra vez, para que no le atrape el estigma del “prog”, y lo de estigma no lo digo porque sí, Wilson es un alma libre y a mi me parece muy bien siempre y cuando entienda, asuma, y calcule, que nuestras orejas también.

Numen en La Sedeta (Barcelona) 11.04.2015

By Guillem Marinel-lo Berdié

Ayer los amantes del rock progresivo estuvimos de enhorabuena los alicantinos numen nos regalaron una tarde/noche fantástica, primero con el documental un viaje en progresivo, con el que me identifique mucho, ya que son gente de mi edad y de trayectoria musical similar, luego conciertazo, donde repasaron sus dos trabajos, excelentes, músicos y mejores personas, espero repetir!!