Algú em va demanar crònica rosa, i tindrà crònica rosa.
Com ja vaig dir a Madrid, i contiuo sostenint, Steven Wilson, és com
el bon ví, avui día madurat i en plenitud de la seva carrera. Amés de
ser un bon compositor, un cantant extraordinari amb una veu preciosa...
mel•lancòlica! 😊
i un bon guitarrista, se sap abrigar de bons músics, com el gran Dave
Kilminster (vell conegut de la casa pels concerts de la gira "The Wall"
amb els Sr. Rogelio! Emoticono wink )...solvència contrastada!... encara que al Guthrie Govan no li fot ombra ningú.
Em sap greu llegir coses del só a Madrid, perque a la Barts, el só va ser impecable.
Contrariament a coses que he llegit, per mí, un cop passat l'escoll de
"Hand cannot erase" (que considero una cançó molt discreta, i una de les
concessions més comercials de la seva carrera), Perfect Life.. és
perfect live! Emoticono wink
per mí guanya moltíssim en directe amb respecte la gravació en estudi,
molt emocionant. Imprssionant un "Lazarus" acústic que toca la fibra, i
el clímax de la nit amb la part més trallera i Crimsoniana de
"Ancestral" per mí el millor!!. Molta emoció de tornar a sentir/cantar
"The sound of Muzac" i és que l "In absentia", és molt! "In Absentia"...
en paraules de Piqué futbolisa: "Gracias! contigo empezó todo" (el
moment d'eclosió de la seva carrera). Finalment, va tornar a donar-me
l'oportunitat de veure com sóc de "The raven...", continúo emocionant-me
molt amb aquest disc. No va tocar "Trains".. crec que per primera
vegada en els 7 concerts que he vist d'ell... Steven... me la guardes
pel Greatst Hits del 29 al Royal.. ara no em fallis!.. És una cançó que
estimo molt perque amés de ser preciosa, ell ja va explicar que està
gestada a Barcelona.
Ambientàs total!, un públic entregadíssim i
obedient, que va guardar les càmeres a les butxaques per poder disfrutar
d'un directe vibrant. De tota manera, no puc conservar la fè del tot en
la humanitat i sempre m haig d'acabar pregu tant per què existeixen
aquests personatges???? em remeto al moment final de "hand cannot.."
aquell moment de pau absoluta en que el teclat es va esvaïnt per
fondre's amb el silenci, aquell moment en que respires més fluixet per
no molestar-te ni a tu mateix: i... seeempre hi ha d haver el que té
alguna cosa "trascendental" per dir-li al del costat? (i a tu de retruc
si t ha tocat la desgràcia de tenir-lo a prop)?", el que fa shhhhhht per
callar el primer, i el que fa shhhhht per callar el que fa shhhht? I el
que ha de fer la puta foto! amb un click! Que retrona enmig del clímax
musical? Seeempre???.. en fí... de vegades fem una fila força
impresentable.. per contra, gent maquíssima com el tío que es va posar
darrera meu perque jo pogués veure... i la veritat, molt no, però sí
vaig poder arreglar-me un "passadís Wilson" 😉
Ara toca el Royal, asseguda com una senyoreta, i amb una visió més
general de l' escenari i dels musics. Ja us explicaré. Saludets! als que
hi ereu.. i falta fulminant! als que no; Steven Wilson continúa essent
el puto amo del panorama musical progressiu actual, i perdre's el ara,
és perdre's un tros de músic, en el punt just de maduració de la seva
brillant trajectòria.
No hay comentarios:
Publicar un comentario