Dream Theater al Sant Jordi, 24/02/2012

foto extraida de http://theshamansblog.wordpress.com/2012/02/26/dt-live-sant-jordi-club-barcelona-24022012/

Resto de fotos facilitadas por Luis Martin.

Nit memorable la que ens ha ofert Dream Theater, finalment, al Sant Jordi
Club.

Pot haver debat sobre el seu estancament creatiu en els darrers treballs,
però en directe són els putus amos.

En la darrera visita a Badalona em van deixar bastant decebut però avui han
estat inspirats i han demostrat que són una màquina perfectament ajustada
sobre l'escenari. Amb un LaBrie pletòric (sembla que amb els anys millora),
un Petrucci perfecte (com sempre) i un Mangini que ha fet oblidar a Portnoy.
Només hem trobat a faltar les seves "pallassades" i les escopinades que
tirava sobre la bateria. Musicalment parlant, chaupeau. Ens ha obsequiat amb
un solo de presentació que a mi se m'ha fet una mica pesat, però que he
d'admetre que ha tingut un parell de moments espectaculars. Igual el Carles
Marquès s'ha enterat més del que ha fet.

En Myung i el Rudess en la seva línea habitual de sofisticació i
tecnicisme.

Moments àlgids? "Surrounded", "6:00", "Wait for Sleep", "Breaking All
Illusions" i "The Spirit Carries On" que ja s'ha convertit en el clàssic del
grup i la única cançó que repeteixen en gairebé tots els concerts.

Apreciacions que m'han vingut al cap:

1. Pot ser que hagi gaudit més aquest concert pel fet d'estar de peu? Sense
cap mena de dubte hi ha més connexió amb el grup i amb la gent que
t'envolta.

2. Si anys enrere sempre tenies la mala sort de que et toqués el típic
element de 2 metres al davant, actualment ha degut augmentar la mitjana
d'estatura perquè en tenia tres!!! I si no tenia prou poca visibilitat, el
30% + o- dels assistents es dedicaven a gravar vídeos dels temes o fer fotos
amb els seus mòbils (dins d'aquest percentatge incloc als tres capullos que
he esmentat abans). Vaja, que quan havia aconseguit alliberar-me de les
tres torres del principi, se'm posa una noia davant i em grava tot el tema
de l'"Spirit Carries On" fotent-me la cançó en l'aire.

3. I no li he dit res perquè 10 minuts abans ja havia demanat a uns
"anormals" que tenia al costat que deixessin de xerrar (cridar) mentre
tocaven la delicada "Wait for Sleep". Es tractava dels tipics "notes", la
màxima preocupació dels quals era fer-se el gallet en el moment de les
balades, a veure qui deia l'animalada més grossa i que els importava una
merda el concert.

4. Poques grenyes en aquesta ocasió i molts "gafapastes". I també moltes
noies.

5. Primera vegada que vaig al Sant Jordi Club i li poso una nota alta. So
molt bo i espai ben condicionat amb un gran bar annex.

6. Em cago en el "Mobile World Congress i ens sus muelas". Tota l'Avda.
MªCristina tallada i ni un sol bus per pujar. Au, agafa el carrer Lleida i
mitja horeta caminant cap amunt.

Setlist:
- Intro (banda sonora de la peli "Origen")
- Bridges in the Sky
- 6:00
- Build Me Up, Break Me Down
- Surrounded
- The Dark Eternal Night
- Drum solo
- A Fortune in Lies
- Outcry
- Wait for Sleep
- Far from Heaven
- On the Backs of Angels
- War Inside my Head
- The Test that Stumped Them All
- The Spirit Carries On
- Breaking All Illusions

Bis:
- As I Am

Apa, Bona nit...
Xavi Tarragó

Subscric la crònica, inclosos els tios alts que s'et posen al davant i els notes
que es passen el concert xerrant... ;)

ESPECTACULARS Dream Theater... el millor concert que els he vist.

El cantant, que em va fer patir el darrer cop perque no arribava, va desmostrar
que no nomes es pot arribar els registres del disc sino que a voltes
millorar-los...
EL so, com sempre impressionant, sonen igual que el disc...!
I la novetat, en Mike va cumplir i de sobres amb el que s'esperava d'ell i en
cap moment vam trobar a faltar cap coherència en la musica...

ACOLLONANT CONCERT, certifico!

sergi marzabal

Bon dia!

Doncs jo també subscric les paraules del Xavi, gairebé al 100%. Bon concert
ahir, però no arriba a excel·lent. Afegiré alguns aspectes:

-A mi el solo de bateria no se'm va fer tant pesat, potser tens raó un pèl
llarg.

-Millor concert que el de Badalona -que també em va deixar molt fred-, però crec
que en cap cas el millor dels que han fet. Estan per sobre el de la Vall
d'Hebron o el del Scenes sencer.

-El so no estava del tot malament, però potser una posició més allunyada i
centrada ens hagués agradat més.

-Labrie sí, estava força bé, però no arribava en molts moments, la qual cosa és
normal els últims anys.

-Mangini em va agradar però no vaig tenir la sensació que fos millor que
Portnoy, simplement va estar bé.

-Cago en el putu Mobile Congress dels collons. Ja sé que em repeteixo però és
que tota l'avinguda tallada, els autobusos trigant més de 10 minuts, total que
vaig pujar caminant, donant més volta de l'habitual i a sobre quan arribes a
dalt, has de donar una altra volta espectacular per arribar al Sant Jordi Club.
En fi, facilitats de l'Ajuntament, com sempre...

Salutacions a tots!
Carles Marquès

Jo també estic d'acord amb gairabé tot el que s´ha dit. Va estar un gran
concert, van sonar força bé (ja estava assegudet a la primera fila de les
cadires, just darrera de la taula de só) i efectivament en directe DT continuen
essent del millor que corre. Afegeixo algunes coses:

- jo sí vaig trovar a faltar al Portnoy. DT son uns musics excelents, però els
hi falta caliu a l'escenari, i això l'omplia el Portnoy. En l'aspecte musical
res a dir amb el canvi i el Mancini (el solo em va agradar però un pel llarg,
no?), pero per molt que s'esforçi en LaBrie, la conexió amb el public ha
decaigut.

- ja es la segona vegada que recordo un so horrible pels teloners de DT (ja va
passar amb Symphony X) i després ells sonen fantastics. Alguna cosa no quadra...

- el set-list va ser relativament poc arriscat, i em varen faltar alguns temes
llargs. Això sí, els temes del darrer disc van estar molt bé (menció especial a
Outcry)

- la part "pirotecnica" del concert (llums, pantalles, etc.)va estar força bé.
DT estàn ja a primera divisió en aquest aspecte.

- Jo crec que LaBrie fins i tot ha millorat: està molt millor ara que per
exemple a la gira de l'Octavarium

- A mi el Sant Jordi Club continua sense agradarme. Em sembla massa fret, per
l'alçada i perque es una caixa de sabates llarguíssima i estreta.

i un a nivell personal: aquest va ser un concert amb tota la familia, fins i tot
vaig arrossegar a la meva dona (té merit perque no li agrada gens el metal!) i
em va sorprendra un public força eclectic en pintes, edat, sexe, ...

Salut!

Jaume
              
També jo estic d'acord amb el que s'ha dit per aquí. Tinc la sensació de que el
Mangini va anar de menys a més al llarg del concert, especialment a partir del
solo, que sí, va ser llarg, però ja se sap, està substituïnt el bateria més
espectacular del món i ha de demostrar que està a la alçada, que ho està,
técnicament (però quins canells que té aquest home!) encara que tot i
l'impressionant equip que porta evidentment no exerceix el lideratge que tenia
Portnoy tant dintre com fora de l'escenari. Jo diria que ara qui mana a DT és
John Petrucci amb un protagonisme creixent de Jordan Rudess. Potser el lideratge
de Petrucci es nota en la elecció dels teloners, que em vàren semblar una
tabarra bastant indigerible; d'acord que el so no va ajudar, però Periphery no
estan a l'alçada d'altres teloners que han tingut. Suposo que si us va el rotllo
del math rock i tal igual els trobeu alguna gràcia, jo ho he intentat, i ho
sento, però no em diuen res!
JJ

Opeth + Pain of Salvation a Barcelona Sala Apolo 22-11-2011

OPETH + PAIN OF SALVATION
Lloc Apolo (Barcelona) Data 22-11-11 Públic 900



Setlist Pain of
Salvation:

-Softly She Cries
-Ashes
-Conditioned
-1979
-To the Shoreline
-Diffidentia
-Linoleum
-No Way



Setlist Opeth:

-The Devil's Orchard
-I Feel the Dark
-Face of Melinda
-Porcelain Heart
-Nepenthe
-The Throat of Winter
-Credence
-Closure
-Slither
-A Fair Judgement
-Hex Omega
-Folklore



Doble cartell de luxe a una sala Apolo plena, en una vetllada consagrada
a la posada al dia del rock progressiu clàssic d’uns renovats Opeth i els també
rehabilitats Pain of Salvation.

Els ahir teloners van
posar tota la carn a la graella amb un show esforçat, tot i que el teclista i
el segon guitarrista abandonaran la formació al finalitzar la gira. El seu actual
rock retro amb múltiples influències, on va quedar palès que l’èpica i la grandiloqüència
sempre en serà una part integrant, va deixar força satisfets els assistents.
Donat el poc temps de què disposaven, bàsicament van repassar peces del seu treball
d’enguany, “Road Salt Two” i algun escàs record per a alguna peça clàsica.

Amb puntualitat van
irrompre els caps de cartell a l’escenari. Uns Opeth diferents com ja sabíem, amb
un Mikael Åkerfeldt pletòric a la veu i més bromista i xerraire que mai, que de
fet només conserven dos membres des de dos àlbums enrere, Martin Méndez i el
propi Åkerfeldt.

El repertori ara és
perfectament qualificable de rock progressiu sense més matisos. Res de death
metal, res de veus guturals, en una banda amb intencions renovades que al cap i
a la fi segueix sent Opeth en essència, cosa que el públic assistent tenia molt
clara des d’un inici. Bona part dels temes de “Heritage” van desfilar
còmodament per la sala amb bona part del públic corejant algunes estrofes com
si es tractessin de clàssics de fa deu anys. De luxe van sonar peces com ara
“The Devil’s Orchard”, “I Feel the Dark”, “Nepenthe” “Slither” o “Folklore”, engrandits
per la força del directe.

Cal ressaltar l’elecció
del nou teclista Joakim Svalverg, més detallista i sutil que Per Wiberg, sens
dubte pensant en aquest nou so més ric en matisos i atmosferes que promet
marcar el futur de la carrera dels suecs. Així com un Martin Axenrot també amb
més possibilitats d’aportar creativitat en aquest estil que en Martin López. El
seu repertori va incloure fins i tot un sol de bateria que, tot sigui dit,
potser no calia.

Sense deixar de banda
l’al·licient afegit, gràcies a aquesta transformació a sons més amables, de
poder gaudir de temes d’anteriors àlbums que fins ara havien quedat fora en les
anteriors visites. Tret de “Face of Melinda” i més dubtosament “A Fair
Judgement”, la resta de peces no eren fins ara gens habituals als repertoris
dels suecs. Temes del nivell de “Porcelain Heart”, “Credence” o “Hex Omega”,
més adaptables al nou repertori (amb set acústic inclòs), es feien necessaris a
l’hora de posar una nota discordant a les poc habituals rotacions de clàssics
en anteriors concerts.

A l’hora de la veritat, la
de valorar aquest nou directe d’Opeth, res ha canviat. Fins i tot podem afirmar
que hem pogut gaudir d’un dels millors concerts que han ofert els suecs a
Barcelona.

Ferran Lizana

8,5/10