Fa uns dies va tenir lloc, a la sala Barts de Barcelona, el magne esdeveniment de la visita de The Musical Box per reproduir el concert de Genesis durant la gira de Selling England by the Pound.
Evidentment ja sabíem què hi hauria, així que poca cosa cal explicar. Visualment "apostoflant" tot això de les disfresses i el muntatge teatral, i és que no és el mateix veure-ho en directe que veure-ho al youtube. Això sí, cal dir que el "Peter Gabriel" era una mica més grassonet que l'original; i el "Mike Rutherford" també, i a més era esquerrà!
Musicalment ho van clavar; la veu del "Peter Gabriel" era calcada! Només vam haver de lamentar alguns problemes de so (a la part final de "Supper's Ready", després del "six six six", jo sentia sorolls que venien de tot arreu, jo diria que no havia de ser així però potser m'equivoco; algú em va dir que hi havia interferències amb algun mòbil...).
No sé si el repertori era sempre idèntic. Aquesta vegada no van fer "More Fool Me" (el que feia de "Phil Collins" era el que no sabia cantar?). La cançó que més em va agradar, com no podia ser d'una altra manera, va ser la meva idolatrada "Firth of Fifth". Però la que m'ha deixat enganxat durant tota la setmana ha estat, inesperadament, "The Battle of Epping Forest".
Com sempre, una de les coses bones va ser retrobar els vells i nous amics: l'Enric, el Gerard, la Isabel, el Javi (per cert, molt recomanable el seu disc!), el Joan Llacuna, el Juan Mellado, el Jordi, la Mònica, el Pedro, el Valentí i el Carles de l'Herba d'Hamelí... Menció especial per al Ferenc (indirectament per culpa d'ell vaig enganxar-me al prog per internet fa una dècada). I menció especial per a l'Eulàlia, la meva dona, que va aguantar estoicament del principi al final (només se li va escapar un "però què és això" en el primer moment de veure els ulls del rat penat brillant en la fosca a Watcher of the Skies).
Perquè no es perdin les bones tradicions, aquí teniu la meva modesta crònica del concert de Camel (i per mantenir totes les tradicions, amb tres setmanes de retard).
Aquest concert va ser una d’aquelles propines impensades que a vegades ens trobem a la vida. Repassant les cròniques de quan van venir al 2003, veig que tothom lamentava que fos l’última vegada que tocarien a Barcelona, i no era estrany perquè recordo que aquell dia en Latimer va dir que els del grup “estaven caient com a mosques”. En un curiós “dejà vu”, aquesta vegada també s’ha posposat la data inicial, i també Ton Scherpenzeel ha hagut de substituir Guy LeBlanc…
Motius, doncs, per gaudir d’un moment molt especial; i, a més, Camel és un grup molt especial per mi, entre altres coses pel motiu següent: la primera vegada a la vida que vaig sentir parlar de “rock simfònic” va ser quan era petit, a les notícies de la tele, que van comentar alguna cosa d’un concert seu a Badalona (sí, en aquella época parlaven de Camel a la TV!); al Google he vist que devia ser el 1978. Recordo molt borrosament la imatge d’un paio amb molts teclats i un altre tocant la flauta travessera, i això va ser per mi el “rock simfònic”; qui m’havia de dir que 36 anys més tard estaria veient-los tocar (el de la flauta, almenys)!
Tant el ja esmentat Ton Scherpenzeel, com l’altre teclista Jason Hart (aquest era l’únic “nou”), com el bateria Denis Clement i el baixista Colin Bass van complir perfectament, però naturalment tot el protagonisme el va tenir el gran Andy Latimer. Quin tio! Perfecció tècnica, pulcritud absoluta, sensibilitat, i aquella mena de compenetració amb l’instrument que es nota en els moviments del cos (sense arribar a fer estirabots de “guitar hero”) i en les indescriptibles ganyotes que segons alguns van donar nom al grup. Insuperable!
Em va encantar tot el Snow Goose, interpretat amb el punt just d’improvisació perquè no fos del tot idèntic al disc; igual que a la segona part, de la qual em quedo amb Never Let Go i Song Within a Song, i amb l’apoteosi final del bis, Lady Fantasy.
Com sempre, hi ha qui hauria preferit que hi fos aquesta cançó i no aquella altra (vaig sentir dir a més d’un que sobrava Fox Hill perquè sonava a Genesis; per cert, a mi Watching the Bobbins em va sonar a Dire Straits); suposo que això és inevitable, i més quan has reduït la part de “greatest hits” a la meitat en dedicar la primera part a un sol disc. Així és com va quedar, doncs, el set-list:
Primera part (The Snow Goose): The Great Marsh; Rhayader: Rhayader Goes to Town; Sanctuary; Fritha; The Snow Goose; Friendship; Migration; Rhayader Alone; Flight of the Snow Goose; Preparation; Dunkirk; Epitaph; Fritha Alone; La Princesse Perdue; The Great Marsh (reprise).
Segona part: Never Let Go; Song Within A Song; Echoes; The Hour Candle (A Song for my Father); Tell Me; Watching the Bobbins; Fox Hill; For Today.
Bis: Lady Fantasy.
Naturalment cal fer un incís sobre la vida social abans, durant i després del concert. “Abans” i “després”, la pizza i cervesetes amb la Mònica, la Isabel i el Jordi. I “durant”, saludant un munt de gent al descans entre la primera i la segona part; no els esmento per no deixar-me’n cap, però sí que deixo constancia que, gràcies a l’Enric, que en la seva condició de fotògraf acreditat era al davant de tot i em va assenyalar discretament un seient buit, vaig gaudir de la segona part des de la primera fila!
En acabar no vaig poder evitar pensar en la mostra de classe, de distinció, i en definitiva, d’Art, que ens acababen d’oferir, en contrast amb la xabacaneria amb què ens bombardegen constantment des dels mitjans de comunicació… I tampoc no vaig poder evitar pensar que és molt possible que sigui l’última vegada que aquesta gent hagin vingut aquí.
Fins ara!
Josep M. Fotos: Carlos Martin y Fotos: Javi Moreno Vega (realizadas en Madrid)
Un forma empalagosa y adormecida de disfrutar del rock progresivo la que nos ofrecen de nuevo los melódicos de GAZPACHO, nada nuevo al sol pero sin nubes a la vista que puedan ensombrecer la discografia algo lineal de este grupo noruego. Lejos eso si de su mejor disco hasta la fecha NIGHT.
4 temas conceptuales, de los cuales indudablemente el que más me gusta es DEATH ROOM porque quizás sea el que mas cambios aporte a la deliciosa música soporífera de GAZPACHO (ojo: y lo digo en sentido positivo). El comienzo de "THE WIZARD..." precioso solo estropeado por la intervención del solo de acordeón ¿?. I'VE BEEN... es un tema muy melódico y delicado, pero tal vez resulte en algún tramo algo soporífero y en otros extremadamente bello (pasaje instrumental con violin).
En resumen, no me ha desagradado en absoluto, hay momentos magníficos (como otros desastrosos) que hacen que lo ponga segundo en su carrera, tras el NIGHT. Espero mas escuchas para ver como evoluciona.
Tracklist:
1. I've Been Walking Part 1 (9:47) 2. The Wizard Of Altai Mountain (4:52) 3. I've Been Walking Part 2 (12:30) 4. Death Room (18:29)
No sé ni per on començar per resumir aquesta doble experiència. Jo crec que com
mai ho he viscut amb el cor i per això resulta impossible explicar-ho en un
escrit, tot i que si em decideixo a fer-ho és perquè també sóc conscient de que
només vosaltres ho podreu entendre.
Royal Albert Hall. Steven Wilson
---------------------------------
Gent vinguda d´arreu del món, amb qui vam compartir els moments previs al
concert (tota la tarda) a les magnífiques sales del majestuós recinte. Allà vam
coincidir amb TIM BOWNESS (NO-Man), TONY LEVIN, STEVE HACKETT, i especialment em
va emocionar trobar-me al davant a un mudat (trajo i corbata) ROBERT FRIPP, per
tot el que representa per mi i per tots nosaltres. Imagineu com es deu sentir el
Wilson quan el vénen a veure els seus ídols d´infància...
Del concert no parlaré massa per allò dels que ara aviat el podreu gaudir a
Madrid.
Només dir-vos que flipareu amb el nou tema de 15 minuts, que anticipo que
agradarà a tots sense excepció i que es podria convertir, sens dubte, en el
millor tema en solitari del Wilson. Molt, però que MOLT progressiu i canviant...
El Wilson més xerraire que mai amb algunes "perles" sense desperdici, com quan
fa una demostració del que pot arribar a fer un mellotron, i entre altres toca
el In the Court of the Crimson King... (que s´apropia dient que era una
composició seva brillant que havia fet de jove)...
També deixa entreveure que Porcupine Tree havia tancat una etapa, potser sense
retorn (dit per ell), allà mateix al Royal Albert Hall.
O2 Arena. Peter Gabriel.
---------------------------
Per mi tornar a veure el mestre em va impactar, tot i la distància, perquè
l´enorme estadi estava ple i nosaltres a dalt de tot. Emociona comprovar que
malgrat el temps i l´edat aconsegueix omplir 2 dies seguits un estadi de 20.000
persones, i és que la vida sovint també pot acabar sent justa, i crec que el
Peter es mereix com ningú aquest reconeixement, especialment per la seva
honestedat que emociona.
Del concert us diré que va ser sorprenentment estratosfèric. D´entrada em va
sorprendre la veu del Peter, que sembla més la de la gira del SO que la "ronca"
que recordava de la gira del UP. Molt en forma i amb una veu immillorable.
Aquest cop no l'acompanyava la seva filla, sinó dues delicioses nòrdiques que ja
van fer de teloneres. Una tocant el violoncel i cantant i l´altra piano, violí i
cantant també... Realment fantàstiques! En solitari i amb el Peter. Realment un
10!
Amb elles va tocar 3 temes acústics (en un altre missatge us copio el set-lis
sencer), després un set elèctric, i finalment el SO sencer, amb temes que
milloraven molt la versió original, com That Voice Again, Big Time, This is the
Picture o 37`Milgrams...
Es veu que la gira ha tingut molt bona acollida arreu i que degut a això
repeteixen experiència durant la primavera 2014, amb dates ja confirmades a
Alemanya i esperem que al final vinguin al nostre país. El muntatge realment
s´ho val, per la proposta musical , la posada en escena (especialment llums) i
per altres sorpreses...
De tot em quedo amb la part emotiva. De l´impacte de veure primer al Robert
Fripp, adonar-me del que ha representat per mi el Wilson en forma de
complicitats compartides amb la Laura, del símbol que el Royal Albert Hall
representa en quant al fi d´una etapa del grup que va provocar que jo ara
estigui aquí a Coses Nostres, per exemple, però també l´inici d´una etapa que
realment ens està regalant de moment 3 àlbums molts destacables i moltes
experiències afagides. I finalment per TOT el que em transmet personalment en
Peter i la seva genialitat global, records d´infantesa, el concert de la meva
vida al Palau d´esports, experiències úniques i també irreals (Real World) de
quan la Laura tenia 10 anyets, pau, honestedat, saviesa, bondat i molts altres
valors que donen sentit a tot plegat. Gràcies Peter!!
A mi me está gustando "Messe I.X-VI.X", puede que los dos primeros cortes sean
como dices muy "clásicos" pero luego introducen "modernidad" y ya se vuelven más
interesantes. Creo que han recuperado lo perdido de cuando sacaron el irregular
"Wars of Roses" que tras un fabuloso oscuro y ambiental "Shadows of the Sun" les
vi un poco perdidos...
En este nuevo disco la orquesta se une perfectamente a
los momentos electrónicos y la magia es que no desentona nada. Han retomado
ahora en parte la faceta de música para films sin ser exactamente una banda
sonora. ( Ulver por si no lo sabéis tienen dos discos de esa faceta,
"Lyckantrope" y "Svidd Neger"). La voz de Garm aparece un poco tarde y está
menos presente, es la única "pega" que puedo sacarle disco. Pero vaya en general
muy bien, Juan lo describia como algo massa inquietante (lo es un rato si...).
Mejor que el álbum de versiones y ya como música de Ulver actual, seguro... Antonio
Els quatre primers concerts (Pineapple Thief inclosos)
em van sonar a más de lo mismo todo el rato, tret d’algunes pinzellades del
grup del fill del Phil Collins (que canta igual igual que ell però desafina
com una bestia). La cosa va canviar radicalment quan van sortir Magma, que
van tocar un tema del seu proper disc (brutal per cert) i després es van
cascar el Felicite Tosz (o com s’escrigui) i el MDK sencers, i després el
Wilson (que va preguntar a l’audiència si ens havia agradat Magma i va dir
que era una de les seves bandes favorites) lògicament ho va petar tot, el
concert va ser acollonant. En Chad Wackerman, qui suplia al Minnemann, va
fer la feina perfectíssimament (lògic, és un dels bateries top). Tot plegat
per sortir amb danys cerebrals, vaja ;-)
El lloc, l’amfiteatre de Lorelei, un “marco incomparable” com se sol dir,
però una mica incòmode per el calor que va fer mentre el sol era present,
tot i que està ben acondicionat en quant a avituallaments i la gent en
general es comporta i roman asseguda (tret del Wilson, que tothom vam veure
de peus… per cert era ple, no sé si van fer sold-out però allò era a petar).
Una de les coses més curioses va ser veure la varietat de samarretes que
portava la penya, dels grups prog més insospitats (fins i tot vaig veure una
de Guapo…)
Del dia següent (Anglagard, Amplifier, Devin Townshend i Opeth entre
d’altres) en tot cas us diran alguna cosa el Pepe i/o en Joan, crec que va
estar molt bé en general però no es va superar el binomi Magma+Wilson.
by Javi
-------------------------------------------------------------------------------------
Día 1: buenos instrumentistas
pero en lo que a la música se refiere, para mi gusto, poca chicha ,
Pinneapple incluidos (quizás me había generado demasiadas expectativas)
y muy muy poca variedad sonora, hasta que vino "lo otro" (Magma+ Steven
Wilson). Pero las cosas como son, el Sábado con los primeros grupos,
sobre todo con Cripped Black Phoenix, la gente estaba entregadísima, por
lo que entiendo que la organización intentó contentar a la concurrencia.
Comentar que las proyecciones durante el concierto de Steven Wilson,
para mi gusto, están MUY bien, con bastante mal rollo en momentos
puntuales.
De la organización nada que añadir, y con la salvedad de la
gente que se levantaba (y no dejaba ver a los de atrás), por lo general
buen comportamiento del respetable incluso entre los que habían bebido
bastante... Media de edad alta, lo digo por el contraste, por ejemplo
que tengo la sensación de haber visto en el concierto de Wilson en
ROma-Ciampino. Se acabaron las camisetas de Steven Wilson y Anglagard
(para alguien que traía camisetas que no eran negras, con lo que duele
eso en Sevilla en esta época del año...)
El segundo día, por aquello
de evitar las horas gordas de sol (los conciertos empezaban a las doce
del mediodía y esta vez no había apenas nubes) y por hacer un poco de
turismo, llegamos cuando Maybeshewill había acabado. Hubiera estado bien
tenerlos el día anterior, para variar un poco de registro en la primera
mitad del Sábado. Llegando nosotros estaba haciendo las pruebas finales
de sonido Anglagard. Abrieron con una improvisación bastante curiosa (y
potente; qué bien suena ese bajo, releñe) y el resto fue un poco
sorprendente porque tocaron sólo un par de temas de Viljans Öga, dos de
Hybris y Jordrok del Epilog. Nada, que la palmaré sin ver los primeros
cinco minutos de Skogsranden en directo. Por cierto, NO se trajeron el
mellotron (o al menos, un mellotron) como hicieron en Gouveia.
Amplifier estuvieron bien; de hecho muy bien ya que fueron de menos a
más; que entiendo empezaron tocando mucho del último, que estuvo bien
pero terminaron tirando bastante más del Octopus, que es un disco que me
gusta bastante. Al igual que Anglagard, sonaron de cine, e incluso
cuando uno se alejaba un poco del frente del escenario, mejor.
La búsqueda de una cena que no fuera carne con guarnición de carne hizo que
nos perdiéramos a Caravan, aunque se escucharon perfectamente fragmentos
del Nine feet underground mientras regresábamos. Entiendo no obstante
que sólo la empezaron. En cualquier caso, Caravan en directo en Gouveia
me pareció un truño porque los nuevos temas me parecen más huecos que la
cabeza de un ministro, y en el RIO lo mismo aunque se les vio más
conjuntados (y tocaron NFU, ehem).
Y de postre, tralla.
Salió Devin Towsend Project, un grupo que sólo conocía de óidas. Para empezar, les
faltaba un señor de barba larga (un guitarrista) que fue sustituido...
por su imagen en cartón, tamaño natural. El sonido, donde yo estuve,
porque me moví, fue horrendo (el bajo no lo escuché). Pero en fin,
echaron ganas, entusiasmo y estuvieron poco más de una hora de lo que
entiendo que NO es metal, en absoluto, sino hardcore con algunos tintes
progresivos. Ahora que lo estoy escuchando, reconozco cosas del Zoltoid
the Omniniscient (gracias por la sugerencia, Joan!) Lo cierto es que
sonido aparte, me gustaron y me dejaron con ganas de escuchar más de
esta gente. El Sr Towsend bajó varias veces del escenario para tocar
dejando que las primeras filas le acariciaran la cocorota, creando el
pánico entre los dos o tres de seguridad... Al terminar tuvo el detalle
de bajar y conversar con la gente que estaba a pie de escenario, se hizo
fotos, departió con ellos saludando a todo el mundo durante casi 20
min... En fin, no es una prima donna.
Y terminó Opeth, que no recuerdo
si es la tercera o la cuarta vez que los veo. Ignoro si tenían previsto
el setlist que tocó o no querían provocar una bajona después de lo de
DTP, pero tocaron sólo un par de temas de Heritage, recurriendo al Ghost
reveries, Damnation, Deliverance... y no recuerdo si Blackwater Park. De
hecho decía el Akerfeldt entre guasa y guasa (como de costumbre) que en
poco tiempo tenían que tocar en un festival llamado Brutal Assault, que
no estaba seguro de que hubiera allí muchos aficionados al prog-rock. Y
que de hecho ya no tenía claro lo que era rock progresivo (no sé si os
suena), pero que había disfrutado mucho con Magma (llevaba camiseta de
este grupo), Caravan y "my buddy Mistress Wilson". Sonido mejorable,
setlist tirando a leñero, lleno cuasiabsoluto, otra vez, y por lo
general ha sido de las veces que más me ha gustado en directo.
Y la gente de pie, grrrrkjhfaksjhfkjhf.
EN fin, 2º día de notable, pero es
que el primero fue de sobre (por el final, en mi caso). Si la lista de
participantes lo permite, habrá que volver. Pero con más tiempo para
pegarse algún pateo por los alrededores, que es zona de senderos y
paisajes espectaculares junto al Rin, y con una crema solar factor 50 o
una chilaba, según me coja el día.
La camiseta del festival, la que
llevaba un señor enorme, barbudo y con melena: "Fat people: the hardest
to kidnap". Las carcajadas de Javi y un servidor se escucharon en
portugalete.
--
JL Mas
jajaja cierto. Pero me permito una rectificación, Pepe, si no me falla la
memoria, en la camiseta ponía “Fat people are harder to kidnapâ€. (“Los
gordos son más difíciles de secuestrarâ€, para quien no lo pille).
