Perquè no es perdin les bones tradicions, aquí teniu la meva modesta crònica del concert de Camel (i per mantenir totes les tradicions, amb tres setmanes de retard).
Aquest concert va ser una d’aquelles propines impensades que a vegades ens trobem a la vida. Repassant les cròniques de quan van venir al 2003, veig que tothom lamentava que fos l’última vegada que tocarien a Barcelona, i no era estrany perquè recordo que aquell dia en Latimer va dir que els del grup “estaven caient com a mosques”. En un curiós “dejà vu”, aquesta vegada també s’ha posposat la data inicial, i també Ton Scherpenzeel ha hagut de substituir Guy LeBlanc…
Motius, doncs, per gaudir d’un moment molt especial; i, a més, Camel és un grup molt especial per mi, entre altres coses pel motiu següent: la primera vegada a la vida que vaig sentir parlar de “rock simfònic” va ser quan era petit, a les notícies de la tele, que van comentar alguna cosa d’un concert seu a Badalona (sí, en aquella época parlaven de Camel a la TV!); al Google he vist que devia ser el 1978. Recordo molt borrosament la imatge d’un paio amb molts teclats i un altre tocant la flauta travessera, i això va ser per mi el “rock simfònic”; qui m’havia de dir que 36 anys més tard estaria veient-los tocar (el de la flauta, almenys)!
Tant el ja esmentat Ton Scherpenzeel, com l’altre teclista Jason Hart (aquest era l’únic “nou”), com el bateria Denis Clement i el baixista Colin Bass van complir perfectament, però naturalment tot el protagonisme el va tenir el gran Andy Latimer. Quin tio! Perfecció tècnica, pulcritud absoluta, sensibilitat, i aquella mena de compenetració amb l’instrument que es nota en els moviments del cos (sense arribar a fer estirabots de “guitar hero”) i en les indescriptibles ganyotes que segons alguns van donar nom al grup. Insuperable!
Em va encantar tot el Snow Goose, interpretat amb el punt just d’improvisació perquè no fos del tot idèntic al disc; igual que a la segona part, de la qual em quedo amb Never Let Go i Song Within a Song, i amb l’apoteosi final del bis, Lady Fantasy.
Com sempre, hi ha qui hauria preferit que hi fos aquesta cançó i no aquella altra (vaig sentir dir a més d’un que sobrava Fox Hill perquè sonava a Genesis; per cert, a mi Watching the Bobbins em va sonar a Dire Straits); suposo que això és inevitable, i més quan has reduït la part de “greatest hits” a la meitat en dedicar la primera part a un sol disc. Així és com va quedar, doncs, el set-list:
Primera part (The Snow Goose): The Great Marsh; Rhayader: Rhayader Goes to Town; Sanctuary; Fritha; The Snow Goose; Friendship; Migration; Rhayader Alone; Flight of the Snow Goose; Preparation; Dunkirk; Epitaph; Fritha Alone; La Princesse Perdue; The Great Marsh (reprise).
Segona part: Never Let Go; Song Within A Song; Echoes; The Hour Candle (A Song for my Father); Tell Me; Watching the Bobbins; Fox Hill; For Today.
Bis: Lady Fantasy.
Naturalment cal fer un incís sobre la vida social abans, durant i després del concert. “Abans” i “després”, la pizza i cervesetes amb la Mònica, la Isabel i el Jordi. I “durant”, saludant un munt de gent al descans entre la primera i la segona part; no els esmento per no deixar-me’n cap, però sí que deixo constancia que, gràcies a l’Enric, que en la seva condició de fotògraf acreditat era al davant de tot i em va assenyalar discretament un seient buit, vaig gaudir de la segona part des de la primera fila!
En acabar no vaig poder evitar pensar en la mostra de classe, de distinció, i en definitiva, d’Art, que ens acababen d’oferir, en contrast amb la xabacaneria amb què ens bombardegen constantment des dels mitjans de comunicació… I tampoc no vaig poder evitar pensar que és molt possible que sigui l’última vegada que aquesta gent hagin vingut aquí.
Fins ara!
Josep M.
Fotos: Carlos Martin y
Fotos: Javi Moreno Vega (realizadas en Madrid)
