No sé ni per on començar per resumir aquesta doble experiència. Jo crec que com mai ho he viscut amb el cor i per això resulta impossible explicar-ho en un escrit, tot i que si em decideixo a fer-ho és perquè també sóc conscient de que només vosaltres ho podreu entendre. Royal Albert Hall. Steven Wilson --------------------------------- Gent vinguda d´arreu del món, amb qui vam compartir els moments previs al concert (tota la tarda) a les magnífiques sales del majestuós recinte. Allà vam coincidir amb TIM BOWNESS (NO-Man), TONY LEVIN, STEVE HACKETT, i especialment em va emocionar trobar-me al davant a un mudat (trajo i corbata) ROBERT FRIPP, per tot el que representa per mi i per tots nosaltres. Imagineu com es deu sentir el Wilson quan el vénen a veure els seus ídols d´infància... Del concert no parlaré massa per allò dels que ara aviat el podreu gaudir a Madrid. Només dir-vos que flipareu amb el nou tema de 15 minuts, que anticipo que agradarà a tots sense excepció i que es podria convertir, sens dubte, en el millor tema en solitari del Wilson. Molt, però que MOLT progressiu i canviant... El Wilson més xerraire que mai amb algunes "perles" sense desperdici, com quan fa una demostració del que pot arribar a fer un mellotron, i entre altres toca el In the Court of the Crimson King... (que s´apropia dient que era una composició seva brillant que havia fet de jove)... També deixa entreveure que Porcupine Tree havia tancat una etapa, potser sense retorn (dit per ell), allà mateix al Royal Albert Hall. O2 Arena. Peter Gabriel. --------------------------- Per mi tornar a veure el mestre em va impactar, tot i la distància, perquè l´enorme estadi estava ple i nosaltres a dalt de tot. Emociona comprovar que malgrat el temps i l´edat aconsegueix omplir 2 dies seguits un estadi de 20.000 persones, i és que la vida sovint també pot acabar sent justa, i crec que el Peter es mereix com ningú aquest reconeixement, especialment per la seva honestedat que emociona. Del concert us diré que va ser sorprenentment estratosfèric. D´entrada em va sorprendre la veu del Peter, que sembla més la de la gira del SO que la "ronca" que recordava de la gira del UP. Molt en forma i amb una veu immillorable. Aquest cop no l'acompanyava la seva filla, sinó dues delicioses nòrdiques que ja van fer de teloneres. Una tocant el violoncel i cantant i l´altra piano, violí i cantant també... Realment fantàstiques! En solitari i amb el Peter. Realment un 10! Amb elles va tocar 3 temes acústics (en un altre missatge us copio el set-lis sencer), després un set elèctric, i finalment el SO sencer, amb temes que milloraven molt la versió original, com That Voice Again, Big Time, This is the Picture o 37`Milgrams... Es veu que la gira ha tingut molt bona acollida arreu i que degut a això repeteixen experiència durant la primavera 2014, amb dates ja confirmades a Alemanya i esperem que al final vinguin al nostre país. El muntatge realment s´ho val, per la proposta musical , la posada en escena (especialment llums) i per altres sorpreses... De tot em quedo amb la part emotiva. De l´impacte de veure primer al Robert Fripp, adonar-me del que ha representat per mi el Wilson en forma de complicitats compartides amb la Laura, del símbol que el Royal Albert Hall representa en quant al fi d´una etapa del grup que va provocar que jo ara estigui aquí a Coses Nostres, per exemple, però també l´inici d´una etapa que realment ens està regalant de moment 3 àlbums molts destacables i moltes experiències afagides. I finalment per TOT el que em transmet personalment en Peter i la seva genialitat global, records d´infantesa, el concert de la meva vida al Palau d´esports, experiències úniques i també irreals (Real World) de quan la Laura tenia 10 anyets, pau, honestedat, saviesa, bondat i molts altres valors que donen sentit a tot plegat. Gràcies Peter!!
Joan