martes, 11 de octubre de 2011

Guia Avant-Garde Metal

Llevaba tiempo pensando publicar esto, se trata de una lista personal con algunos de los álbums de Avant-Garde Metal que más me gustan y he venido disfrutando (disfruto a día de hoy, por supuesto) en los últimos años. Puede que alguien piense aquello de: "el Avant-Garde no es solo un estilo ligado al Metal Extremo", y le doy la razón, por lo que aquí solo se mencionan los de esta vertiente especifica, siempre con la dificultad de acotar el término (como pasa con "lo prog" y "lo no-prog").

Para una mejor compresión del término, la Wiki lo explica con bastante acierto (sinceramente mejor que un servidor):

El término Avant-Garde metal engloba a bandas y músicos que "incorporan innovadores elementos en metal, que rompen las convenciones, derriban muros y cruzan fronteras". ...el Avant-garde es "un distanciamiento consciente de la escucha tradicional y de los hábitos de composición", descrito a veces como "interpretaciones progresivas, psicodélicas, surrealistas, fantasmagóricas, expresionistas, disonantes o extravagantes dentro del metal"

http://es.wikipedia.org/wiki/Avant-garde_metal (encontrando en el link las diferencias respecto al llamado Metal Progresivo)

 el listado de 15 discos a recomendar:

.Ved Buens EndeWritten in Waters (1995)

Imagen

Único en su especie y también de parte de este grupo Noruego (no llegaron a grabar nada más), Avant Garde-Death/Black Metal muy experimental con influencias de Rock In Opossition de por ej Univers Zero.



.FleuretyMin Tid Skal Komme (1995)

Imagen

Imprescindible, EMHO incluso por delante del trabajo de Ved Buens Ende, es tipo Arcturus del álbum debut Aspera Hiems Symphonia (1997), pero sin la parte galáctica y cercanos al LP de Ved Buens Ende. Momentos más progresivos en cuanto cambios y estructuras, se pueden encontrar paralelismos con los primeros oscuros trabajos de Opeth.



.Ulver - Themes From William Blake's The Marriage of Heaven and Hell (1998)

Imagen

Es con este cuarto álbum cuando estos Noruegos "cambian" radicalmente la propuesta inicial, y se adentran en la filosofía de realizar cada nuevo disco diferente al anterior (pudiendo haberse cambiado de nombre cada vez, pero no hicieron). De los trabajos más ambiciosos sin duda de su discografía, auténtica vanguardia que hiciéran a finales de los noventa compaginando -con toda naturalidad- metal industrial, con electrónica, folk, ambient, música neoclásica y bso.



.Maudlin of the WellLeaving Your Body Map (2001)

Imagen

Venidos desde Boston, banda bien conocida por la parroquia progresiva, en concreto por su último Part the Second (que se desligaba del Metal de corte experimental). El más logrado de su etapa anterior,Leaving Your Body Map, conformando una serie junto a otro disco, Bath, del mismo año. Mauldin parecen realmente escandinavos -algo que les pasa por ej a los magníficos de Portland, Agalloch, ofrece música oscura de corte Doom combinada con folk, ambient, música de cámara y jazz. Rupturistas en toda regla como ocurre con Kayo Dot, aunque sin los momentos post-rock de éstos.




.SighImaginary Sonicspace (2001)

Imagen

Japoneses con una larga trayectoria. Les conozco solamente por este disco, es una banda algo extraña, oscura y con pasajes-estructuras -en este disco- de corte jazz-fusion, prog70, sin faltar el metal extremo.



.WindsReflection Of I (2002)

Imagen

Noruegos, únicos e irrepetibles de la escena Avant-garde. Es lo más accesible y melódico aquí comentado. La intención musical es acompañar a sus composiciones de un cuarteto de cuerda y piano como principal instrumento, todo con una sutileza apabullante. Uno de los múltiples combos donde se encuentra el batería Hellhammer (Arcturus, Mayhem, etc), en este proyecto con nombre cambiado, se rodea de un buen plantel de músicos noruegos. La texitura musical la verdad se agradece, es menos caótica y calmada.



.ArcturusThe Sham Mirrors (2002)

Imagen

Casi ni necesitan a estas alturas presentación, trabajo sensacional que puede afirmarse como uno de los trabajos IMPRESCINDIBLES del género Avant-Garde Metal realizados en Noruega. Futurista, Cosmique music y prog-psych-spacial perfectamente unido al Metal Extremo, hay más teclados que guitarras y eso personalmente ya lo dice todo.



.SolefaldIn Harmonia Universali (2003)

Imagen

Más Avant-Garde venido desde Noruega, éste es otro de esos que hay que escuchar, os lo aseguro. Relacionados estilísticamente con otras bandas como Vintersorg o Age of Silence, estos si cabe más de corte progresivo (pianos y hammonds), destacan por ofrecer dosis de jazz con utilización de Saxos y distintas partes vocales. A descubrir sin tapujos.



.Kayo DotChoirs of the Eye (2003)

Imagen

Algunos miembros de Maudlin of the Well practicando noise y post-rock, con partes fuertes de metal y música clásica. La fusión está ejecutada mediante una instrumentación diversa, que prácticamente es imposible de ver en ninguna banda de rock convencional hoy en día.



.Age of SilenceAcceleration (2004)

Imagen

De nuevo Hellhammer (Arcturus, Mayhem, etc) con el vocalista de Solefald y el teclista de Winds, entre otros. Experimentales y musicalmente deslumbrantes. Los teclados se destacan de nuevo por encima de las guitarras, recordando a un cruce de Arcturus de Sideshows Symphonies y los penúltimos trabajos de Vintersorg. Lástima que el EP que sacaron después no fuera tan bueno, ni les hiciera tener continuidad.



.PeccatumLost in Reverie (2004)

Imagen

A estos los conozco exclusivamente de este álbum; decir que es el proyecto de la esposa de Ihsahn, que junto a su marido hace música más pausada que los trabajos de su cónyuge en solitario. Metal lento y oscuro, muy espaciado en las composiciones con partes de jazz, y de tango-cabaret oscuro.



.Subterranean Masquerade - Suspended Animation Dreams (2005)

Imagen

Proyecto formado por miembros de Winds, Agalloch, Novembers Doom. Más buena dosis de experimentalidad radical del género, se permiten tocar distintos estilos aparte del metal extremo, hay folk, partes jazzeras (vientos), rock sinfonico (influencias a Pink Floyd) pop, orquestaciones... Un álbum comentado en los circulos progresivos, lamentablemente sin ninguna continuidad en la actualidad (el segundo LP se resiste a salir).



.VirusThe Black Flux (2008)

Imagen

Estos son realmente extraños y también muy fácil saber porqué: es la continuación musical de Ved Buens Ende. Tienen su punto aunque no para todos los paladares auditivos. ^-^ Éste creo que no lo supera el reciente editado en 2011, The Agent That Shapes the Desert, pero en los circulos ponen mejor el primero de su discografía, Carheart y no lo he podido comprobar. :hmm:



.IhsahnAfter (2010)

Imagen

Ihsahn es el cantante de los míticos blackmetaleros Emperor, que con la madurez de edad le llegó seguramante la musical, o por lo menos así lo cree él, cambiando el registro por completo con su particular aquí Death-Black prog experimental. Incluye saxofones de la mano del noruego Jørgen Munkeby (Shining, no confundir con Shining de Suecia) y una banda de apoyo apasionante (los músicos de Leprous) ofreciendo variedad oscura entre caña y momentos melódicos de calma. Sin más que decir, recomendable y dirigido a quienes les mole Arcturus, Enslaved (etapa actual), y demás yerbas noruegas.



.A Forest of StarsOpportunistic Thieves of Spring (2010)

Imagen

Por último estos ingleses de esencia Black Metal pero muy alejados de parecerse cualquier banda de la vieja escuela. Pura vanguardia en la escena Avant, muy oscuros y extraños, partes folk (tipo Tenhi) y cercanos a la música fantasmagórica y bizarra de Sleepytime Gorilla Musseum.

Perdón por el ladrillaco, espero que sirva por lo menos de guía para iniciarse, o para completar lo que ya conocieráis del género.
Antonio

lunes, 10 de octubre de 2011

Haken - Visions (2011)


HAKEN : “VISIONS” (2011)

Discogràfica: Sensory

Temes:
1. Premonition (4:10)
2. Nocturnal Conspiracy (13:08)
3. Insomnia (6:06)
4. The Mind's Eye (4:05)
5. Portals (5:27)
6. Shapeshifter (8:08)
7. Deathless (8:04)
8. Visions (22:25)

Músics:
- Ross Jennings / vocals
- Charles Griffiths / guitars
- Raymond Hearne / drums
- Richard Henshall / keyboard and guitar
- Thomas MacLean / bass
- Diego Tejeida / keyboards

Un any després de convertir-se en la gran revelació de l’escena progressiva amb el seu primer àlbum “Aquarius”, els anglesos Haken tornen amb nou àlbum que amenaça tornar a agitar l’escena aquest 2011.

“Visions” és la millor continuació possible al primer àlbum. Un treball no especialment diferent a aquell, segurament amb menor factor sorpresa, però en alguns aspectes inclús el supera. Comptant en aquesta ocasió amb unes composicions més treballades, més madures i fent gala d’una major elegància i classe en l’execució.

No es pot dir que Haken facin res especialment nou, les influències de Dream Theater per exemple, es fan notar. Però els anglesos tenen una especial habilitat de jugar amb les seves influències com pocs i dotar-les de forta personalitat. A diferència del que fan actualment els seus mestres, Haken saben com tocar la fibra sensible de l’espectador, especialment de l’habitual aficionat als sons progressius. Tenen una sensibilitat especial per crear melodies, ambients èpics, viatges emocionants. Per construir alguns dels desenvolupaments instrumentals més vibrants del prog actual i per intercalar passatges de diferents estils amb una classe que pocs poden presumir actualment.

Les comparacions amb Dream Theater, Shadow Gallery, Pain of Salvation, Spock’s Beard i grups similars es queda curta. Aquí també hi juguen papers molt importants el progressiu dels 70, el pomp-rock, l’AOR. Grups com Kansas, Ambrosia, IQ, Marillion, Genesis, Yes, Journey, Styx, personalment em vénen a la memòria escoltant les peces que configuren aquest treball.

Temes tan ben construïts com “Nocturnal Conspiracy” o “Insomnia” plens de canvis i progressions formidables, acaben resultant molt addictius. Sense oblidar els 22 minuts de “Visions” que tanca l’àlbum de manera majestuosa, tot i que condensant el tema en 15 minuts segurament hauria destacat per sobre de tots. O encara millors els tres temes formant una unitat, “The Mind’s Eye”, “Portals” i “Shapeshifter” confeccionats a mode de suite en tres parts, pura màgia per a qualsevol seguidor del gènere.

Una banda que domina el llenguatge progressiu a la perfecció i que sap com captivar l’oient amb composicions que esdevenen capses de sorpreses. Perquè per molt que alguns parlin de prog-metal Haken són en essència una banda prog-rock. Juntament amb Leprous, el nou grup més destacable dels darrers anys en el seu estil. És hora de gaudir-los.

Valoració: 8,5/10

Ferran Lizana (rockomic@gmail.com)

Octubre 2011

sábado, 8 de octubre de 2011

Steven Wilson - Grace for Drowning (2011)


STEVEN WILSON : “GRACE FOR DROWNING” (2011)

Discogràfica: Kscope

CD 1:
1. Grace For Drowning (2:06)
2. Sectarian (7:41)
3. Deform To Form A Star (7:51)
4. No Part Of Me (5:45)
5. Postcard (4:29)
6. Raider Prelude (2:23)
7. Remainder The Black Dog (9:27)

CD 2:
1. Belle De Jour (2:59)
2. Index (4:49)
3. Track One (4:16)
4. Raider II (23:21)
5. Like Dust I Have Cleared From My Eye (8:01)

Músics:
- Steven Wilson: vocals, keyboards, guitars, bass, piano, autoharp, percussion, gong, glockenspiel, programming, harmonium
- Jordan Rudess: piano
- Theo Travis: saxophones, clarinets, flute
- Ben Castle: clarinet
- Nick Beggs: stick, bass guitar
- Nic France: drums
- Tony Levin: bass
- Pat Mastelotto: acoustic and electronic drums
- Markus Reuter: U8 touch guitar
- Trey Gunn: Warr guitarr, bass guitar
- London Session Orchestra conducted by Dave Stewart: strings
- Synergy vocals arranged by Dave Stewart: choir
- Steve Hackett: guitars
- Mike Outram: guitar
- Sand Snowman: acoustic guitar

Steven Wilson, quin tipus. Fins quan pot durar l’estat de gràcia d’aquest home? Com a mínim s’està allargant des de mitjans dels 90 fins ara. Quan penses que la seva trajectòria pot començar a prendre el camí de descens, va i es treu de la màniga un dels millors àlbums de la seva carrera.

Això és “Grace for Drowning”, el seu segon en solitari. Un doble CD (encara que en total dura només 83 minuts), amb el que aconsegueix situar-se per sobre del primer “Insurgentes” i que quedarà marcat com un dels punts culminants de la seva àmplia discografia.

No dic cap bestiesa si dic que estem davant del treball més ambiciós de tots els que ha gravat aquest home. Una obra construïda minuciosament, cuidant l’equilibri al màxim, plena de detalls i matisos, amb una qualitat de gravació i producció difícilment millorables, on en aquesta ocasió Steven Wilson ha volgut personalitzar l’obra fent-se valer de músics experimentats de jazz.

“Grace for Drowning” és un àlbum més homogeni que “Insurgentes”. Si en aquell primer disc la varietat d’estils i tons s’imposava fins a obtenir una col•lecció de peces genials, però allunyades, en aquesta ocasió tot sembla fluir amb tota naturalitat en un mateix corrent, despertant un sentiment comú entre tenebrós, nostàlgic i fascinador. Això no vol dir que estiguem davant d’un treball lineal o poc variat. Tot el contrari, la varietat d’estils diferents que es troben en aquest treball segueix sent l’habitual, movent-se tant entre sons eteris com tempestuosos, però això sí, sempre remant en un mateix sentit. Wilson se centra especialment en les seves conegudes arrels en el progressiu dels 70, hi juga amb jazz, electrònica, ambient, pop, dark wave, industrial i tantes altres sonoritats que sap fer-se seves i integrar al seu personal estil com si res.

Un treball mesurat, sense notes de més ni ornamentació gratuïta. M’atreviria a dir que és l’obra on conflueix tot el que ha gravat Steven Wilson fins ara. La culminació a molts anys de carrera. Aquí hi ha lloc per a un bocí de cadascun dels seus projectes, siguin Porcupine Tree en les seves diferents etapes, IEM, Bass Communion, Blackfield, No-Man o el mateix “Insurgentes”. Però alhora va més enllà afegint noves sonoritats i ambients, creant paisatges que evoquen foscor i bellesa a parts iguals, combinant passatges de jazz psicodèlic amb esclats de violència.

Però el que el fa més gran és que estem davant d’un àlbum amb una solidesa compositiva inqüestionable i un equilibri treballat al detall. Incorpora certa ambientació sutilment lúgubre, fantasmagòrica, fins ara inèdita (“Belle de Jour”, “Raider Prelude”, “Remainder the Black Dog”, “Grace for Drowning”, “Track One”...), o en tot cas cert sabor a soundtrack de pel•lícula europea dels 70. Mai abans havia composat una cançó d’orientació pop tan bella com “Postcard”; ecos de Radiohead a l’enigmàtica “Index”; composicions exquisides com ara “Deform to Form a Star” o “No Part of me”; una instrumental “Sectarian” perfecta per a preparar el terreny pel que ens ve a sobre”; una tan brillant com sorprenent “Remainder the Black Dog” amb referències al Canterbury psicodèlic d’uns Soft Machine. O d’altra banda “Track One” que és la perfecta plataforma de llançament per a la peça culminant de l’àlbum “Raider II”, alhora que “Like Dust I Have Cleared from my Eye” és el perfecte colofó a “Rider II” i a l’àlbum sencer, en una nova lliçó de com equilibrar una obra com aquesta. I com no, els 23 minuts de “Raider II” memorable magnum opus on es concentra el millor que ens pot oferir una peça de rock progressiu en essència, on en Wilson evidencia la seva devoció pels King Crimson de “Lizard” o “Islands”. Majestuós.

En un dels millors anys del que portem de segle per al progressiu, qualsevol altre àlbum d’enguany sembla quedar empetitit davant d’una obra com aquesta. Un dels punts culminants de la discografia de Steven Wilson. Quasi res.

Valoració: 10/10

Ferran Lizana (rockomic@gmail.com)

Octubre 2011

Dream Theater - A Dramatic Turn Of Events (2011)

Hola nois i noies, com va tot?

No tinc massa temps per escriure però volia comentar una mica el nou disc de Dreamtheater, ja que no comento res més almenys això.
M'ha semblat un pas endavant respecte els 3 últims discos. Feia temps que un disc de Dreamtheater no m'emocionava una mica, no dic molt però una mica sí que ja és molt. No sé si el fet que Portnoy hagi marxat té alguna cosa a veure o no.

El disc, com deia en Xavi Tarragó, s'ha de valorar a partir de la tercera cançó, perquè la primera i la segona són força dolentes, no entenc com posen aquestes dues cançons tant fluixes encapçalant el disc perquè dóna molt mala propaganda.

La sensació que vaig tenir el primer cop, va ser: osti, no pot ser, han empitjorat!!

01. On The Backs Of Angels
02. Build Me Up, Break Me Down

Les dues primeres, ja he comentat que estan a un nivell molt baix, no les comentaré.

03. Lost Not Forgotten: Sembla que vulguin tornar als orígens. Bona peça.
04. This Is The Life: Una cançó suau, tipus balada, potser no la clàssica balada que ningú comenta però a mi m'agrada.
05. Bridges In The Sky: potser la part més dura, recorda una mica a "In the name of God" del Train of though. M'agrada.
06. Outcry: sembla un auto-homenatge. Hi ha fragments que semblen del A change of seasons i fragments que semblen del Scenes from a memory, i més concretament de "The dance of eternity, però m'agrada.
07. Far From Heaven: és potser la més fluixa, i de les 3 cançons suaus, la que menys m'agrada.
08. Breaking All Illusions: segurament la millor del disc. Tornen a ser ells malgrat que en Portnoy no hi sigui (per cert el Mangini m'agrada). La més Dreamtheater del disc amb moltes variants. La trobo genial. Amb un solo que per fi em posa una mica la pell de gallina, cosa que m'ha costat en els últims 3
discos anteriors.
09. Beneath The Surface: sorprenentment acaben amb una bona balada, però no sé si és la millor manera d'acabar.
En general bon disc, tot i semblar que hi ha auto-còpies de fragments i més encara perquè m'esperava un disc a l'alçada d'Obús... bé, potser no tant però sí molt fluix.

Li posaria un 7 sobre 10 malgrat les dues primeres.

Salutacions
Carles Marquès

els últims discos que he escoltat...

Ara que tinc un moment voldria comentar sobre els últims discos que he escoltat aquest últim (posem aproximadament) mes:

-Heritage-Opeth.
La veritat és que a mi Opeth no m'agrada, sempre m'ha semblat un grup que desaprofitava bones idees amb discos insuportablement pesats i matxacons (visca el català correcte). Però m'haig de treure el barret. Quin tros de disc! m'està encantant i té trossos que són una meravella (ara mateix estic sentint el final del Folklore i és brutal). Realment aquest canvi a nivell personal l'agraeixo molt. El que fagin en un futur ningú ho sap, però ningú els hi treu haber fet aquest magnífic disc.
-Visions-Haken.
Com la majoria de dscos que comentaré l'he escoltat poc (massa discos per tan poc temps). Això si pel que porto de moment em sembla un molt bon disc.
L'anterior em va agradar, però me li faltava aquell punt genial que tenen els grans albums. Aquest de moment sembla que el té.
-Grace for Drowing-Steven Wilson.
Aquest em sembla que només l'he pogut escoltar un parell de cops (2 discos seguits costa trobar el moment) i un era fent feina; així que poca cosa en puc dir. De moment no em diu gaire cosa. Clar que a mi els seus discos em solen agradar a mesura que els vaig escoltant (o no Fear of a Blank Planet) i amb més escoltes hi trobaré més coses i ja diré que és millor (com alguns d'aquí mig any o un any dirant que tampoc n'hi havia per tant, com sempre).
Road Salt Two-Pain of Salvation: primer de tot vull dir que el primer a mi si que em va semblar un bon àlbum, diferent els anteriors (i que a mi m'agraden, més), però vull destacar que per mi té bastant poc a veure amb els àlbums més metaleros i no es poden comparar gaire (cadascú preferirà el que li sembli). Dit això el poc que he escoltat m'ha deixat molt bon regust de boca (n'hi ha una cap el final que no reecordo el nom que sonava genial).

I ja enviaré un altre missatge amb la resta que això queda llarg i tinc classe.
by Daniel Pérez


Ara que tinc un altre moment resumiré els discos que em van quedar per
comentar:

Agents of Mercy-The Black Forest: no sé si a algú li sonen. És un projecte
conjunt entre en Nad Sylvan (Unnifaun) i en Roine Stolt (fa falta dir-ho).
Teòricament era un projecte més comercial d'estil acústic. Com a mínim el
primer disc es podria definir així -està bé té, algunes cançons molt
maques, però no és res de l'altre mon- en canvi els altres (3 discos en 3 anys
hi ha vicis que no es perden) són directament neo-prog. Dit això suposo que
gairebé tothom a passat al següent disc; doncs curiosament és un bon disc amb
algunes cançons força bones (Citadel, Elegy o Freak of Life per dir alguna).
Òbviament dista de ser el disc de l'any, però és un disc agraït d'escoltar.

The Tangent-Comm: personalment jo el disc el veig així: 5 cançons la primera i
l'última suites que sonen al que havia fet The Tangent desde el A Place in the
Queue, mentre que les 3 entremig són una mescla entre el que fa a Po90 (a mi
algunes parts em recorden molt al recent Jitters) i Van der Graaf Generator
(grup del que és declarat fan n'Andy Tillison), res de canterbury això si.
Personalment no em trec de sobre la sensació que em va quedar a Peralta de que
aquest grup està en transició i ara mateix no tenen massa clar què fer
(també és cert que en dos discos han canviat quasi tot el grup). És un bon
disc, però menor a al que havien arribat a fer.

Karmakanic-In a Perfect World: disc una mica extrany de classificar, també
l'estil de la banda ha anat variant també a cada àlbum. Al primer àlbum era
un rock bastant dur i virtuós i va anar progressant fins a l'anterior àlbum
clarament rock simfònic clàssic. Doncs aquest té una mica de cada. La primera
cançó 1969 (personalment la que més m'està agradant) seria més clàssica a
partir d'aquí les cançons són una mescla entre els dos estils fins a
l'última que és una balada molt maca (sense arribar al nivell del Enternity,
però allò és molt nivell). Un disc bastant variat i molt agradable
d'escoltar.

Credo-Against
Reason: no sé si algú li sona (aquest ja fa uns quants mesos que va sortir,
però no recordo que ningú el comentés), porta des de la seva sortida a dalt
de tot del progarchives i fins i tot va arribar a està primer unes quantes
setmanes (ara em sembla que està 10è). Raó per la qual vaig escoltar-lo.
L'estil és descaradament neo-progressiu amb totes les virtuts i defectes del
gènere, però que ningú s'equivoqui és un gran disc de neo-prog al nivell del
millor de IQ o Pendragon per dir algú. Si em hagués de triar entre aquest i el
Passion potser em quedaria amb aquest últim, però tindria seriosos dubtes. Recomano als aficionats al gènere que no
el coneguin que el busquin perquè val molt la pena.

Fins aquí el rotllo.